Torn de vacances i em trob a la bústia, entre d’altres publicitats
(quina pena ja no rebre cap altre tipus de correu...), un díptic que diu “¡¡Bienvenidos!! Gracias por continuar
eligiendo Mallorca para pasar sus vacaciones en nuestra barriada” al costat
d’una foto dels actuals reis d’Espanya, i que signen diferents associacions i
comerços del barri.
Em costa de creure com, a dia d’avui, encara es facin aquestes
coses... gestos que m’avergonyeixen, no perquè no es pugui agrair la presència
d’algú (cadascú que faci el trobi), sinó pel servilisme implícit que destil·len
la forma i el contingut. No sóc súbdita de ningú, sóc una ciutadana d’aquest
municipi que veu com s’altera la rutina diària quan tenim visitants “il·lustres”.
I no, no em surt gens ni mica donar les gràcies.
Per això recuper unes línies que vaig escriure just abans de
partir i que avui, després de tancar la bústia, em resulten ben actuals:
“Aquests dies tenc el dubtós
honor de ser veïnada dels reis espanyols, de la seva família i de la seva cort.
No parlaré ara de la monarquia, ni de l’òbvia necessitat d’abolir-la, ni del
cost que suposa per tots nosaltres, ni de l’ús que es fan d’uns terrenys que
varen ser cedits per a la ciutat ... tot això és massa evident i sobren els
arguments.
Sí vull parlar de l’anacronisme
de les maneres, del servilisme que hem d’acatar els qui cada dia passam per
davant Marivent, dels controls policials que t’aturen quan, ingènua, penses que
en dos minuts ja seràs a casa i et podràs treure les sandàlies que gemeguen
estretes per la carn d’un peus suats i inflats, de no poder returar-te uns
segons per recollir algú que t’espera, de no poder aparcar en tot el carrer...
On és la discreció i el “savoir faire” d’aquesta gent?
La imatge estantissa d’un policia
parat davall un para-sol fent guàrdia nit i dia és de llibre d’època, de
fotografia en blanc i negre, de costums aviciats d’altres règims de govern. És
realment necessari, en aquest món d’alta tecnologia, mantenir una persona dreta
vigilant la porta d’entrada des de l’altre costat? No hi ha altres mitjans més
sofisticats i discrets? Realment la seguretat nacional depèn d’aquest servei?
Creieu que podria fer alguna cosa en cas d’atemptat?
Quan pas pel costat, si de cas en
retur, el policia fa sonar un xiulet i em fa manotades perquè segueixi
circulant i a mi se m’escapa un somriure trist i benvolent, i és que em recorda
el guàrdia que dirigia el trànsit a les Avingudes quan jo era petita... allò si
que era una autoritat!
N’hi ha que diuen que ara vivim
al barri més segur de Palma... No és el meu cas, per a mi la seguretat és una
altra cosa. Em sentiria segura si tengués al meu pare assegut al balanci del
porxo, contant-me històries com quan tenia set anys. I feliç.”
