M'agrada cuinar aquests menjars que es
fan tan a poc a poc, mantenint el rellotge quasi aturat. Per aturar
el temps, a vegades cal tornar enrere, endarrerir les agulles uns
quants anys i posar-se el davantal de la humilitat.
Sent familiaritat amb els gestos, amb
la manera de tractar els aliments, amb els estris de cuina antics
amagats al calaix del quartet de fora, amb l'aroma de cada pell que
cau al poal de les escombraries. Començ a fer i em surt sense
esforç, molt lentament, posant esment en cada passa, tenint cura de
cada detall.
La sensació m'entronca amb el passat,
amb la meva història particular.... una història que no record,
però segur que em pertany. La vida lenta i pausada dels besavis,
l'aventura de viure el dia a dia amb el que hi ha, la confiança amb
la terra que proveu, l'agraïment al pas lent de les estacions, la
mesura en el consum, la tendresa en la mirada, l'alegria de
compartir.
M'agrada veure com lluita la polpa del
codony per alenar, com es defensa del foc, com fuig del terra de
l'olla, com m'escup mentre intent calmar-la, deixant refredar la
cullera en cada volta, permetent que prengui alè fora del fang. Jo,
que he estat el seu botxí, ara l'acompany en aquest patiment,
contemplant amb ulls ansiosos i curiosos alhora la barreja, cada cop
més fosca, de sucre i codony, desitjant tastar el què encara és
confitura.
No imagina que al final el plaer serà
goig dins la boca dels qui estim.
No preveu que serà testimoni de
rialles i confidències, no sap que compartirà taula amb els amics.
No sap com el seu aroma i el seu color
m'han reconciliat amb el món. No s'imagina com n'és d'important per
a mi.
No sap, aquest codonyat, que això és
la vida, alenar a pesar de l'ofec, lluitar per surar a la
superfície, renéixer a una nova vida.
