Hi ha coses tan evidents
que no caldria explicar. Coses tan simples que et passen per davant i no les
veus. Com el temps que passa i no et diu res. El temps que passa alegre i
exigent, fins que de cop s’atura sense miraments.
I te n’adones un dia qualsevol
quan uns ulls plorosos et miren amb dolçor,
quan una mà s’aferra a la teva, quan unes poques paraules et diuen tant,
quan un rostre s’esforça per somriure’t. I ho saps, i saps que ho pressenties.
Saps que aquella persona és alegria, saps que és vida. I la tendresa i l’amor
t’emboliquen.
I saps que compartir el
temps, encara que sigui una estoneta amb algú així, et fa més viva la vida. I
saps que ho deixaries tot per fer-li companyia. I correries a cercar aquelles
sabates que li fan més planer el camí, i a comprar aquella fruita que li fa més
dolça la ferida. I hi tornaries una vegada i una altra. I t’hi quedaries. I no
te n’aniries mai. I saps que ja ho sabies.
I arribes a casa i
capgires la llista. I allò que estava en primer lloc passa al darrera. I aprens
que potser és més difícil beure un tassó d’aigua o mastegar un tros de pa que
enlairar un estel. I escoltes i observes, i mentrestant, vas aprenent. I aprens
a ser més amable amb els contratemps, més solidària amb les limitacions, més
tolerant amb les frustracions.
I decideixes enlairar
l’estel. Ara que pots, ara que ha guanyat posicions a la llista, ara que tens
temps, ara que encara t’ho permet la vida.
