Passats el gener
i el febrer, ara que l’any ja no és nou i dormen en els calaixos els propòsits,
les promeses i algunes esperances, cal reconèixer que de nou no hi ha res. Si
de cas, des de finals de gener el món està més boig i és una mica més perillós
viure, però això també ja ho sabíem.
La vida és antiga
i viure-la és una obligació. Celebrar-la, quasi una litúrgia. No hi ha res de
nou, però tot es renova a cada instant, per això recordam, rescatam, reclamam, reutilitzam
, reciclam, reinventam, repetim.
El cicle de la
vida, que fa tants d’anys que gira, ens recorda que néixer, viure i morir és el
que hi ha. Entre i entre, arrossegam la càrrega dels avantpassats sense ser-ne
massa conscients, amb les seves pors i certeses, amb les seves rutines i amb
els seus hàbits. Sovint, però, arraconam la memòria històrica i ens deixam dur
per un fals miratge de futur, esperant que el temps ho curi tot. El temps no
cura res, com a molt, esmorteix la ferida i es viu amb ella, però no es viu
millor.
Aquesta reflexió
tan simple no ha sorgit espontàniament. Circumstàncies diverses m’han permès
conèixer la figura d’Alejandra Soler, l’àvia de la primavera, la padrina del
15-M, comunista fins al final, la mestra
indestructible que va morir el proppassat 1 de març, pionera de l’atletisme femení i
defensora de la vida per damunt de tot. Amb motiu dels actes organitzats al
voltant del dia de la dona, recordar Aurora Picornell a l’exposició de l’Arxiu del
Regne de Mallorca, saber una mica més d’ella i tenir l’oportunitat de llegir els
seus escrits, m’ha commogut, m’ha trasbalsat. Dues dones, protagonistes de la
història, tan a prop nostre... Ben necessari era el seu reconeixement i
rescatar els seus pensaments. Imprescindible renovar-nos amb el seu exemple.
Renovar-me també,
amb el record de la meva padrina, que va morir als 103 anys com Alejandra Soler
i treballà de sastressa, com Aurora Picornell. A ella li dec bona part del que
sóc.
Renovem les
esperances per renovar la vida.
