Visita

El dia és gris. Rere els núvols s’intueix el perfil de Montserrat,

difuminat per un cel emplomat.

Silenci.

El camí és llarg i l’enyor immens.

Silenci.

Arribada.

Noranta minuts que han de servir per alenar les dues properes setmanes,

caldrà dosificar-los.

Mirades i paraules còmplices entre quatre parets.

El so metàl·lic del pany que es tanca com un detonador.

Ni gota de pluja ni flaire de tardor. A dintre sempre el mateix paisatge, 

com una postal antiga clavada amb una xinxeta a la pell.

Una darrera abraçada, per favor.

Silenci i mirades orfes.

Espera acompanyada de més silenci i el somriure solidari dels qui compartim l’enyor.

I el somriure franc de la treballadora que ens guia.

De tornada, guaitant entre el cotxe i l'asfalt,

em sorprenen minúscules finestretes de sol com ulls de peix.

 L’escalfor i la serenor em resulten familiars.

És això l’esperança o és només un miratge?

Silenci.

Nieblas de amor

Quan l'any nou ja és engegat, després de decidir no demanar-li res, sabent que tot  i res és el mateix, em trob amb un regal inesperat que m'omple de joia, em fa somriure i m'amara l'ànima com feia temps no em passava.

Tres paraules, només tres, m'han corprès: “nieblas de amor”. Aquesta bellíssima metàfora m'ha arribat amagada en una llibreta amb cinc poemes tendres, nítids, transparents, joves i romàntics, embolicada amb un llaç invisible de complicitat. La complicitat amb qui els vincles familiars ens han fet viure pena i dolor, també rialles i cançons, però sobretot sentiments. La complicitat de qui cerca en les paraules consol, de qui expressa en un full el que no sap dir d'altra manera.

Quan unes paraules et fiten i et sents en elles representada, es fa la màgia. “Boires d'amor” és una metàfora universal que tothom entén i on tots ens hi podem veure instal·lats.

Em veig a mi mateixa dins una boira d'amor, envoltada de records i pensaments, en un estat quasi oníric, enyorant el passat i el futur, surant sobre les aigües del present.

Et veig a tu JM, malalt d’amor i de somnis, anhelant de desig, ple de vida i dubtós de l’esperança. T’observ i em reconec, per això permetre’m que per un instant faci meves aquestes paraules i les deixi volar perquè emboirin la terra, perquè allà on arribin calin foc a la por i acaronin el bell rostre de l’amor, aquell amor universal que ens uneix amb un cordill imperceptible, però resistent com l’atàvic lligam que passa de generació a generació.

M'he sentit gran, he vist com un any més el temps feia solc per dintre i encletxa per fora, he observat com la vida obri camins, i portes i finestres, m'he sentit orgullosa sense pudor, m'he perdonat el cansament, “emboirada d’amor”.

L'esperança, un altre cop, acluca un ull rere la persiana. Gràcies JM.