Quan l'any nou ja és engegat, després de
decidir no demanar-li res, sabent que tot
i res és el mateix, em trob amb un regal inesperat que m'omple de joia,
em fa somriure i m'amara l'ànima com feia temps no em passava.
Tres paraules, només tres, m'han corprès:
“nieblas de amor”. Aquesta bellíssima metàfora m'ha arribat amagada en una
llibreta amb cinc poemes tendres, nítids, transparents, joves i romàntics,
embolicada amb un llaç invisible de complicitat. La complicitat amb qui els
vincles familiars ens han fet viure pena i dolor, també rialles i cançons, però
sobretot sentiments. La complicitat de qui cerca en les paraules consol, de qui
expressa en un full el que no sap dir d'altra manera.
Quan unes paraules et fiten i et sents en elles
representada, es fa la màgia. “Boires d'amor” és una metàfora universal que
tothom entén i on tots ens hi podem veure instal·lats.
Em veig a mi mateixa dins una boira d'amor,
envoltada de records i pensaments, en un estat quasi oníric, enyorant el passat
i el futur, surant sobre les aigües del present.
Et veig a tu JM, malalt d’amor i de somnis, anhelant
de desig, ple de vida i dubtós de l’esperança. T’observ i em reconec, per això permetre’m
que per un instant faci meves aquestes paraules i les deixi volar perquè
emboirin la terra, perquè allà on arribin calin foc a la por i acaronin el bell
rostre de l’amor, aquell amor universal que ens uneix amb un cordill
imperceptible, però resistent com l’atàvic lligam que passa de generació a
generació.
M'he sentit gran, he vist com un any més el
temps feia solc per dintre i encletxa per fora, he observat com la vida obri
camins, i portes i finestres, m'he sentit orgullosa sense pudor, m'he perdonat
el cansament, “emboirada d’amor”.
L'esperança, un altre cop, acluca un ull rere
la persiana. Gràcies JM.
