I ara què?

Quan tens tres fills i els tres ja són majors d’edat (això segons les convencions socials perquè jo no sabria dir quan entraren al món dels adults... la vida et fa créixer aviat!) el vertigen que t’entra és de muntanya russa. I ara què? et demanes, i la pregunta et fa mirar cap enrere per cercar la resposta i tanmateix no la trobes i mires cap endavant i tampoc ho veus clar, però alguna cosa intueixes ... “Ara només resta que et facin padrina” et diu algú i tu et quedes bocabadada i amb els ulls com a plats! La percepció d’una mateixa és tan diferent! Estàs cansada, sí, però veus un llarg camí per recórrer, il·lusions per complir i projectes per desenvolupar. No et vols rendir, encara que la resta del món et digui el contrari i no, la meva vida no depèn de ningú més que de jo mateixa. I sí, he acompanyat els meus fills i ho seguiré fent, és clar, però ells no són la meva vida... me l’omplen fins a vessar en alguns moments i em fan feliç amb la seva existència, però és la seva vida i ells són els que l’han de viure.

El sentiment de possessió cap els fills i l’instint maternal que atàvicament porta la nostra societat ens duu a confondre la nostra vida amb la seva, a voler que visquin el que noltros no hem pogut fer, a realitzar en ells els nostres desitjos, a que vegin les coses amb els nostres ulls, a imposar-los unes normes només perquè són tradició, perquè així s’ha fet sempre. Idò jo m’hi opos. Les nostres vides s’interferiran, confluiran a vegades i divergiran unes altres, però cada un ha de tenir la seva.

I no, no per això em sent menys mare, no per això me’ls estim manco... Perquè si d’estimar es tracta, els estim amb bogeria.

Per molts d'anys

Celebrar la vida no és un gest, és un ritus ancestral que ens acompanya des del primer moment que venim al món. Amb el naixement comença l’esperança i “mentre hi ha vida, hi ha esperança”. No és cap doi aquesta frase feta que sovint es fa fer servir en moments crítics. Jo la vull veure d’una altra manera, mentre siguem vius, tot és possible i un ventall d’oportunitats s’obre davant nostre. Tampoc és cap beneitura celebrar l’aniversari, encara que només sigui amb un somriure o alçant la copa sol davant el mirall.

Aquest mes de maig començà amb els quaranta anys d’algú imprescindible a la meva vida, que m’ha acompanyat els darrers quinze anys incondicionalment, amb qui he compartit el millor i el pitjor, amb qui les nits més negres s’han fet curtes i els dies joiosos més llargs. On hi trob aixopluc quan el vent bufa en contra i m’envolta en uns braços on hi cap sencera... l’amistat més pura, l’afecte més sincer, una de les millors coses que m’han passat a la vida i de la que m’agrada presumir. Molts d’anys, C.

Hi ha algú més que també fa anys aquest mes. Una persona que sempre hi és i no fa renou, una persona que admir pel seu coratge i per la manera de veure i enfrontar-se a la vida, que conec d’ençà que érem adolescents i que sigui per molts d’anys. Un amic que m’ha donat lliçons de superació, d’esperança i que, de tan gran que és, omple l’espai amb el seu cos... i amb el seu cor. Molts d’anys, M.

Hi ha una amiga que sempre, sempre, m’aporta serenitat... amb la seva mirada i els seus gestos. I amb les seves paraules, que són moltes. Crec que no li he dit mai, però té una rialla preciosa que encomana alegria, i més ara que acaba de ser padrina. La seva filla també fa anys aquest mes, com ella, una dona valenta i compromesa a la que estim com es pot estimar a algú que és família, perquè així ho sent i així ha estat des que va néixer. Molts d’anys, A. i Ll.

Una amiga més recent, però no per això menys important els fa, els anys,  un dia d’aquests. Ella és una llum, una dosi extra d’amor, una injecció d’optimisme, un huracà que em fa pessigolles, que em fa riure, que em mira amb dolçor. Ella és alegre, forta, lluitadora, amable, sensible.... especial. Dues hores amb ella em donen l’oxigen que necessit, l’aigua que m’hidrata, el vi que em dóna brillantor a la mirada, la vermellor de felicitat a les galtes. Insubstituïble. Molts d’anys, J.

A les darreries del mes fa seixanta anys un amic de l’ànima, d’aquells que no recordes ni com ni quan el vares conèixer, perquè la sensació és que hi és de sempre. Un amic a qui li dec estimar la música i que, de puntetes, es va instal·lar en aquella part íntima de la vida, la que es viu amb ganes i amb companyia. Molts d’anys, J.L.

Una persona que enyor perquè ja no hi és, faria anys aquest mes. La record amb nostàlgia i amor, pels anys que compartirem i per fer-me costat a la vida. Un somriure per tu, L.

Capítol apart mereixen dos bitxos que fan devuit anys d’aquí no res. Un és el meu fill i l’altre el seu amic coral. Tres dies de diferència entre els dos! Com me’ls estim! Però ja en parlarem un altre dia... De moment, desitjar-los això, que celebrin la vida.