I ara què?

Quan tens tres fills i els tres ja són majors d’edat (això segons les convencions socials perquè jo no sabria dir quan entraren al món dels adults... la vida et fa créixer aviat!) el vertigen que t’entra és de muntanya russa. I ara què? et demanes, i la pregunta et fa mirar cap enrere per cercar la resposta i tanmateix no la trobes i mires cap endavant i tampoc ho veus clar, però alguna cosa intueixes ... “Ara només resta que et facin padrina” et diu algú i tu et quedes bocabadada i amb els ulls com a plats! La percepció d’una mateixa és tan diferent! Estàs cansada, sí, però veus un llarg camí per recórrer, il·lusions per complir i projectes per desenvolupar. No et vols rendir, encara que la resta del món et digui el contrari i no, la meva vida no depèn de ningú més que de jo mateixa. I sí, he acompanyat els meus fills i ho seguiré fent, és clar, però ells no són la meva vida... me l’omplen fins a vessar en alguns moments i em fan feliç amb la seva existència, però és la seva vida i ells són els que l’han de viure.

El sentiment de possessió cap els fills i l’instint maternal que atàvicament porta la nostra societat ens duu a confondre la nostra vida amb la seva, a voler que visquin el que noltros no hem pogut fer, a realitzar en ells els nostres desitjos, a que vegin les coses amb els nostres ulls, a imposar-los unes normes només perquè són tradició, perquè així s’ha fet sempre. Idò jo m’hi opos. Les nostres vides s’interferiran, confluiran a vegades i divergiran unes altres, però cada un ha de tenir la seva.

I no, no per això em sent menys mare, no per això me’ls estim manco... Perquè si d’estimar es tracta, els estim amb bogeria.