Un dia...

“Un dia... un dia ho farem”. Aquesta frase em va perseguint des de que era nina en quasi tots els àmbits de la meva vida. Quan era petita i li deia als pares que volia anar al cinema, em deien: “Siiiiií... un dia, un dia hi anirem” o quan expressava que m’agradaria anar a la neu, la seva resposta era exactament la mateixa. Després no hi havia temps o havíem de fer una altra cosa, o la pel·lícula ja no hi era, o la neu havia desaparegut de la Serra.

A l’escola, quan demanàvem a la mestra quan aniríem d’excursió, ens deia: “ un dia, potser a final de curs”, però en el meu temps les sortides no eren habituals i el desitjat “dia” no arribà fins que no vaig ser més gran.

Després de molts d’anys he entès que “un dia...” pertany al futur imperfet, gairebé improbable, i que segurament es pronuncia amb la millors de les intencions, però no amb la intenció ferma de fer-lo realitat. En aquest sentit és com un “ja et diré coses”, però molt més amable perquè “un dia...” duu implícit un vincle afectiu, d’algú que t’estima, però que no et vol ferir amb un “ara no” contundent.

Em ve a la memòria una altra frase que algú em va dir en un moment íntim i especial quan era joveneta, una adolescent: “tu i jo hauríem de fer un pensament”. La meva ingenuïtat i joventut em varen trair i em vaig imaginar un món de flors i violes... evidentment estava enamorada. Però el "pensament" era partir cadascú a casa seva perquè s’havia fet tard. Encara em puja la vermellor a les galtes quan ho record i encara se’n riuen de mi el petit cercle d’amics que coneixen aquesta anècdota.

Sovint l’agenda s’emplena amb facilitat i allò que és urgent passa per sobre allò que és important. Hauríem de tenir la capacitat d’aturar-nos i buidar la vida del que és prescindible i fer un raconet perquè arriben els “un dia...” que arrossegam des de nins.

Tot i això també he comprovat que alguns "dies" sí arriben, i amb una micona de sort, ho fan a temps. Ara necessit urgentment “un dia...” i si no pot ser avui, com a molt que sigui demà. I així em trob, amb el desig indomable de que arribi “un dia...” i la imperiosa necessitat de “no fer cap més pensament”.