No sé com vaig arribar fins allà però era el meu torn i no podia tornar enrere. Un focus que m'impedia veure el públic de les grades m'enlluernava. Vestida amb una malla verda i el pel recollit en una cua, pujava poc a poc cada graó d'aquella
escala prima i altíssima mentre repassava mentalment el que havia de
comprar just després de la meva actuació: ous, verduretes,
olives..... En arribar al darrer em quedava només recordar el títol
del llibre que m'havien recomanat i em feia tantes ganes llegir,
Ànima. Aquella paraula curta i simple va ser l'estímul que em faltava. Jugant amb ella em vaig
dir a mi mateixa: «ànim». Vaig aclucar els ulls, vaig respirar
profundament i vaig començar a caminar sobre la corda. Insegura al
principi, més tranquil·la cap al bell mig del trajecte i decidida
en el tram final. Les darreres passes foren ràpides, la qual cosa em
va fer desequilibrar, vaig obrir el ulls i de cop vaig sentir el meu
nom com si arribés de molt lluny, com un eco que provenia de
l'exterior. Aquest fet em donà l'energia per seguir i aconseguir la
meta, per observar des de dalt l'escenari d'un nou món, d'una nova
vida que s'obria per a mi. La pel·lícula de la meva vida no era
d'animació, era real, i l'entrada era de franc, no valia ni tan sols
un euro.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada