El dies comencen de nit. Com la vida, que comença i acaba a
les fosques. I mentre van passant, les estones de claror enlluernen les
mirades.
El dia és de plata i la nit d'or. El dies pinten reflexes
platejats damunt les cases, ones d'argent damunt la mar, rius de llum a les
muntanyes. Les nits són dorades, grogues segons la lluna, d’aram segons els
estels. D’or és el trofeu del qui guanya, de plata pel perdedor. La nit, humil
i discreta, no té ànsies de guanyar, sap que comença i arriba tot just quan
entra la fosca i acaba, digna i discreta, quan l’alba obre la porta.
A la nit s’hi veu més clar, es posa fill a l’agulla, els
amants es besen dolç, els nins dormen de tirada, s’escriuen els més bells
versos, es diuen les veritats, es pateix amb tota l’ànima, es prenen les
decisions, de les bones i de les altres, es repara el cos cansat, les ombres
fan de flassada.
Per què aquesta capritxosa convenció de dir-li dia i no nit, a les hores
que es passegen entre el primer segon que neix, viu i xalest com un nin, i el darrer
que tanca els ulls abans de canviar la data?
No volen saber de fosca, i la fosca fa miracles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada