La mar Nostra

Fresca, clara, neta, blava, verda, turquesa, maragda... Lluentors blanques sobre el vidre trencat, mirall arrugat on es miren les ones.

La mar Nostra, la mateixa que compartim amb les costes africanes... per què és més nostra que seva? Aquesta aigua que ens salva, que ens transmet energia, que ens fa tremolar d’emoció cada horabaixa, que inspira els més bells poemes, que ens fa sentir vius... és la mateixa que engoleix cossos, que marca una frontera invisible i ferotge entre l’aquí i l’allà, que pateix amb cada barca que no arriba, que es desespera amb els crits dels innocents...

Avui, aquesta mar m’ha escopit la veritat a la cara. Avui, que em banyava dolçament a les aigües des Caló dels Homos Morts (quina punyetera coincidència!), un calfred s’ha apoderat de l’ànima i la consciència ha pres partit: l’aigua que m’acariciava la pell i em despentinava, era la mateixa  que engronsava els cossos morts de milers de persones embarcades amb l’únic desig de poder viure.

Per uns instants, la meva vida m’ha semblat banal i la joia del bany ha esdevingut tristesa. Un sentiment que m’ha acompanyat tot el dia. No vull oblidar-ho i per això ho escric, perquè l’empatia i la comprensió no són suficients, i la ràbia no serveix per res.

Demanem als qui tenen la pella pel mànec que siguin acollidors i solidaris, que siguin com a mínim bones persones, que siguin homes i dones de bona voluntat, que facin de la política una ciència que creï admiració pels seus gestos i actuacions i que ompli les universitats amb joves decidits a canviar el món.

Sort i mort, només una lletra canvia, la mateixa que ens pot transformar la vida. La sort de morir aquí, la mort de viure allà. Nord i sud una altra vegada.