Pebres torrats

Vermells, ben vermells o amb vetes verdes, taronges, grogues. ...blavoses i grises dins la cistella.,  de camí del mercat a casa, mentre els raigs de sol els donen vida. Amples dins la senalla ocupen tot l'espai, es toquen, es freguen, es miren. Ja dins la cuina, col·locats delicadament a la ribella, reclamen protagonisme, insolents i orgullosos,  vora els carabassons i les albergínies.  Crida l'atenció la mida i la forma. Mitjancers, amples i gruixuts, més rodons els més petits,  amb formes amables i poc anguloses. Nassos gegants de pallassos trists, mànecs de porta enrevessats, arracades del caparrot, bolets cridaners sorgits del no-res, abaloris africans que amaguen les vergonyes.  Escena onírica sobre el tauler, quan en línia i prop del rentador, esperen torn per la neteja.  Tocar-los és un plaer, d'un en un sota l'aixeta perden el cansament i la pols del viatge.  Eixugar-los amb el drap de cuina remou el pensament, records de nit de lluna eixugant amb la tovallola  el cos estimat que surt de l'aigua. Amb les mans untades d'oli s'acaben els preliminars. Goig de fregar la pell llisa i brillant de cada peça.  Textura delicada i sedosa, tacte fi i sensual. Cada frec encén els colors, cada carícia dispara la ment.  Lentament i amb l'avarícia del qui ho vol tot, les dues mans freguen amb devoció, recreant-se en cada gest,  deixant anar la imaginació, mentre un calfred s'apodera del cos. El caliu espera pacient el seu moment. Un vora l'altre, un mira cap amunt i l'altre cap avall. Cap crit, cap enrenou en tocar el foc. Submisos i humils, dignament es van doblegant al seu destí. S'arrufen, s'encenen, s'obre la pell. L'aroma que ve de fora inunda la casa, olors ancestrals de cuina antiga desperten sensacions amagades.  Toca esperar, vigilants i sense pressa, que la pell es clivelli, toca voltar sense foradar, toca anar fent poc a poc.  A la fi, dins el ribell esperen encongits, rendits a l'inevitable, l'instant de l'alliberament. Amb precisió quasi quirúrgica, les pells es van separant de la popa.  Obrir-los és el plaer quasi darrer, vessant el líquid sucós entre les mans, separant el capoll del cos,  deixant córrer les llavors. ... Xapant finalment en tires la carn nua i vermella que no es queixa.  Sense eines, sense estris ni ganivet, sense pressa i sense violència, el plat està servit a taula.  L'horabaixa, davall el garrover, trempats amb oli verjo, sal i all, tanquen el seu cicle quan són el motiu amagat  de la trobada, el pretext d'una vetllada on l'amistat i potser l'amor, hi fan acte de presència.  Cerimònia obligada de tots els estius, cita anhelada, festa dels sentits.