Cocarrois

No em ve altra cosa al cap que parlar de cocarrois.

Els millors cocarrois que he tastat sempre han estat a ca ma mare o a casa d’altri. Els que he comprat al forn (i n’he comprat molts i a incomptables llocs) només en tenen l’aspecte, però la pasta i el farcit em semblen postissos. Són industrials, per explicar-ho d’alguna manera, i em sembla estrany perquè panades, coques o crespells, per exemple, si que n’he trobat de molt gustosos i pràcticament casolans, però amb el cocarroi alguna cosa falla, massa bleda, massa greix, massa pasta...

Tampoc he trobat el cocarroi a cap carta de restaurant i em resulta curiós perquè és un entrant deliciós, un primer o segon plat generós i, en un cas o l’altre, sempre agraït. El torró per nadal, les panades per pasqua, les torrades a l’hivern, les coques de trempó a l’estiu.... i el cocarroi no té un moment precís, es fa amb el que tenguem de temporada i no està lligat a cap festa, potser que ser tan humil i comú sigui el motiu pel que passa tan desapercebut. Ara que reivindicam llonguetades i pamboliades, donem-li una oportunitat al cocarroi d’arrels jueves i islàmiques alhora.

D’altra banda, feia estona que no havia tornat a intentar fer-ne, fins fa uns quants dies. El llistó de ma mare estava i està molt alt. Crec que això li passa a gaire bé tothom, la cuina de casa sempre és la millor. Però no perquè ho sigui realment la millor, és la més bona per a mi per moltes raons. Potser  aquest cocarroi que acompanya un sopar d’estiu, que fa d’entrant a un dinar de festa, que es porta a la carmanyola un dia d’excursió, que et serveix per berenar a mig matí o que amb una mida més petita és l’estrella de qualsevol celebració... no sigui el que té la pasta més cruixent ni el farcit més encertat, però és el que més m’agrada.

Aquest cocarroi que fa ma mare em transporta en el temps, sempre n'hi ha hagut a casa per a les grans ocasions. Era un dels menjars preferits de mon pare, i a mi m’enamora l’aroma de la verdura trempada mentre va suant l’aigua, abans de disposar-la amorosament enmig de la pasta aprimada delicadament de forma quasi rodona. La pasta és un goig pel tacte, fer-la és una cerimònia i la millor crema de mans que conec, untuosa i fina, lliga ràpidament i cal reprimir-se de no pastar-la massa perquè no es faci malbé.

La forma és el que més em costa. Els primers sempre semblen rubiols, el darrers ja aconsegueixen tenir una mitja trunyella mal pentinada en el turonet que es forma quan fas que es besin el dos extrems just per damunt del muntet de verdura i panses que has col·locat al bell mig de la pasta.

El perfum que inunda la cuina mentre es couen ho contamina tot, surt invisiblement i s’instal·la per la resta de la casa. Veure’ls dins el forn i comprovar cada estoneta com van adquirint el color rossenc que els caracteritza, em produeix una satisfacció semblant a la de sentir una cançó que m’agrada i vaig acompanyant en veu baixa fins el final.

Menjar-se’ls ja és una altre tema, no sempre m’han sortit “menjivols”... O al manco fins l’altre dia, quan (permeteu-me que no sigui modesta aquesta vegada) a la primera mossegada vaig reviure sensacions enyorades de la infantesa. Foren gustosos, d’aspecte una mica primitius, però bons.

La padrina, ma mare... i ara jo. Això vol dir que m’he fet gran i no ho escric amb tristor, ho dic amb orgull i amb il·lusió. L’orgull d’haver encertat, per fi, amb les mesures i el sabor, i la il·lusió de saber que, de moment, no es perdrà la tradició.