Llaminadures de cotó fluix,
suaus esteles divertides,
neden per entre els cabells,
pugen, baixen i fan títeres.
Lleneguen rere l'orella,
oloren la pell que estimen,
riuen, boten de plaer,
escolten veus que sospiren.
Baixen pels braços lliscant
per una muntanya russa...
abans del gran salt mortal,
troben la mà que els ajuda.
Els llavis no s'han tocat,
un breu espai els allunya,
ansiosos, pacients alhora.
El ball comença tot d'una.
Llepolies que lleneguen
sobre els llavis, sota la lluna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada