Fent equilibris

Aquest matí s’ha despert una mica més tard de l’habitual. Sorprenentment, no tenia ganes de llevar-se, s’ha embolicat amb els llençols i ha tancat els ulls amb força. Al cap d’una estona les parpelles han anat relaxant-se fins a quedar-se llises i adormides. El cos ha seguit l’exemple dels ulls i ha connectat amb el món dels somnis que havia deixat enrere feia uns minuts.

Quan s’ha despert per segona vegada eren més de les deu. Feia molt de temps que no dormia fins tant tard! Tot i això, li importava poc l’hora que era, no sentia cap urgència per llevar-se. Era estrany, ella que sempre matinava i ho tenia tot llest abans de les vuit. Estorada comprovava com no passava res... podia aixecar-se a l’hora que volgués i el món no s’ensorrava.

Ha decidit fer-se un entrepà de formatge i cuixot per berenar amb un cafè amb llet. I tampoc passà res. Ni li puja la tensió, ni una mala digestió, ni cap molèstia. Ben al contrari, es troba beníssim amb la panxa plena i el regust de l'oli verjo passejant per la boca.

Més tard agafa el cotxe i parteix cap el centre. Mentre condueix per l’autopista té la temptació d’espitjar l’accelerador, però això ja li sembla una mica massa... Així i tot corre una mica més del que sol fer-ho, fregant el límit de velocitat. Comprova també que no ha provocat cap accident, que cap altre cotxe se la menja, i que cap agent de la guàrdia civil li fa senyes perquè s’aturi.

Quan arriba a la ciutat, deixa el cotxe aparcat quasi trepitjant la línia d’un gual. Pensa en cercar un altre lloc, però finalment el deixa allà aparcat i se’n va tan panxa. Ni un sol pensament de penediment ni cap intent de tornar enrere. Alena més bé que mai, cada cop es sent millor!

Creua l’avinguda amb el semàfor vermell. Això sí, després de comprovar que no ve cap cotxe. Passa sense mirar per damunt el carril bici... aquesta sí que és grossa! Mai havia caminant pel carril bici sense mirar abans a un costat i a l’altre.

Es seu a una taula del cafè on sol prendre una infusió cada matí. Abans que el cambrer li dugui el té de cada dia, ella ja li ha demanat un croissant amb mantega i confitura. Mai menja dolç a l’hora del berenar de mig matí, només ho fa quan és de viatge i de forma excepcional. Aquell croissant calentet i cruixent amb la mantega escampada per tots costats i la confitura de maduixa llenegant per les voreres és un autèntic plaer... no li importa gens tenir la boca enfitada i pastosa, ni els dits greixosos, ni un quants grams més dins el seu cos... Aquella sensació de fer una malifeta s’ho paga de bon tros.

Gaudint d’aquest moment, fica la mà dins la bossa per mirar el mòbil i se n’adona que no hi és. Ara que ho pensa, recorda haver-lo deixat a la taula del menjador. Somriu, no li importa. Molt millor si no el duu, així no n’estarà pendent. Increïble! Aquesta encara és més forta que la del croissant! Somriu i riu fent algun soroll sense importar-li si algú l’està mirant.

Mira l’hora i veu que són més de les dotze. És una mica tard, però ja ha decidit que avui dinarien ous fregits amb patates. Només de pensar-ho, la boca ja saliva... fa mesos que no menja ous fregits!

Acabat l'àpat es seu a descansar. Està excitada i no pot dormir. Pensa en les línies que ha traspassat el matí, ella, sempre tan prudent, i torna a somriure. S'ha passat la vida fent equilibris i aquestes petites polissonades l'han reviscolada. I no, no ha passat res, el terra no s'ha obert al seus peus ni ha provocat cap catastròfe, ni per petita que sigui.