L'aigua

Plou, ha plogut tota la nit. Al matí, prestet, uns tímids però tebis raigs de sol s’han colat per la finestra. Decidida i optimista he sortit a caminar, tot i que uns núvols amb totes les games dels  grisos possibles coronaven la serra.

I sí, he sortit sense paraigua. He sortit confiada amb la meva sort, no plourà, m’he dit i he partit cap el passeig amb la vista posada a l’horitzó. Quan duia deu minuts caminant, quan ja no era possible tornar enrere a cercar el paraigua, han començat a caure gotes de cada cop més grosses amb una freqüència cada vegada més intensa. He seguit, no m’he returat tot i la l’aigua que em regalimava pel front, tot i tenir l’espatlla xopa i les sabates, encara d’estiu, fessin una festa a cada bassiot.

He fet la ruta que tenia marcada, mitja horeta d’anar i mitja horeta per tornar, una hora sencera. L’hora del dia que em dóna l’alè per començar, la dosi d’alegria exacta per continuar.

En aquesta rutina sempre m’acompanya l’aigua. L’aigua salada del mar, aigua que sana. Aigua i sal, la barreja perfecta. L’aigua és vida i la sal és imprescindible per viure. L’aigua sanadora i la sal salvadora.

Però avui també queia aigua del cel! Aigua dolça, així talment: dolcíssima sense gens de sucre. Dolça com una abraçada, estimulant com una carícia.

Envoltada d’aigua per tot costat m’he sentit una illa. Una illa dins una illa, una gota d’aigua dins l’univers, petita i gran al mateix temps. Sola i feliç de viure.