Unicorn

Estava disposada a treure l’Unicorn de l’armari i anar volant fins a Somniland a jugar amb els peixos de colors elèctrics i nedar a l’aigua fosforescent i càlida del seu llac. Després, purificada dels pecats venials comesos fins ara, volia cometre el més mortal dels pecats: riure, riure i riure més fort. Un cop acabada aquesta tasca, tenia previst viatjar al món dels Possibles, al lloc on el temps es pot aturar o fer-lo passar ràpid, on els miralls no es trenquen si tu no vols i a on trobes immediatament aparcament pels unicorns. Deixaria la regió dels Potser a un costat i miraria de coa d’ull la muntanya dels Pensaments, allà on s’hi guarden les més belles frases d’amor no dites i els somnis que no tenen propietari. En el món dels Possibles m’hi estaria una estona, no gaire, no fos cosa que m’acostumàs a fer realitat les meves curolles ... un poquet està bé, massa crea dependència.  Finalment tornaria fent  una volta pels carrers més cèntrics de la capital de Somniland, Port d’Ànima, i m’aturaria a menjar unes crispetes de cotó amb mel de figues congelades i una tassa ben calenta de xarop de taronges blaves, típic de la regió, per encarar amb energia el camí de retorn.

Però no, avui tampoc podrà ser, una cridada telefònica m’ha desbaratat els plans... així que em conformaré fent una migdiada de quinze minuts, un somni i mig, cap malson, mig quilo de flassada verda, tres respiracions profundes i les claus de l’unicorn dins la butxaca.