Ous fregits (estrellar-se)

Topar-se amb els estels qualsevol matinada,

mentre camines nua conjurant els somnis,

d'una nit pesada que vesa d'angoixa,

cercant en el cel l'estrella polar.

Mirant de trobar la constel·lació

que et parli d'amor entre les espurnes

del foc dels estels d'argent esqueixat.

Estrellar-se? Omplir d'estrelles el món,

o caure de grapes rendida del tot,

com un ou fregit de punta estelada,

amb el vermell tou i espines que taquen

de sang que no es veu, ni es sent ni s'olora,

només sang que taca l'estora de l'alba.

Plena d'ous fregits és la matinada,

en comptes d'estels de coes de plata.

El matí s'aixeca de color de truita,

groc com el semàfor que em dóna l'alerta.

Estellar-se contra el mur de la pena?

Estel·lar-se amb alegria a cada lluita?

Estavellar-se, com qualsevol sirena.

La mar Nostra

Fresca, clara, neta, blava, verda, turquesa, maragda... Lluentors blanques sobre el vidre trencat, mirall arrugat on es miren les ones.

La mar Nostra, la mateixa que compartim amb les costes africanes... per què és més nostra que seva? Aquesta aigua que ens salva, que ens transmet energia, que ens fa tremolar d’emoció cada horabaixa, que inspira els més bells poemes, que ens fa sentir vius... és la mateixa que engoleix cossos, que marca una frontera invisible i ferotge entre l’aquí i l’allà, que pateix amb cada barca que no arriba, que es desespera amb els crits dels innocents...

Avui, aquesta mar m’ha escopit la veritat a la cara. Avui, que em banyava dolçament a les aigües des Caló dels Homos Morts (quina punyetera coincidència!), un calfred s’ha apoderat de l’ànima i la consciència ha pres partit: l’aigua que m’acariciava la pell i em despentinava, era la mateixa  que engronsava els cossos morts de milers de persones embarcades amb l’únic desig de poder viure.

Per uns instants, la meva vida m’ha semblat banal i la joia del bany ha esdevingut tristesa. Un sentiment que m’ha acompanyat tot el dia. No vull oblidar-ho i per això ho escric, perquè l’empatia i la comprensió no són suficients, i la ràbia no serveix per res.

Demanem als qui tenen la pella pel mànec que siguin acollidors i solidaris, que siguin com a mínim bones persones, que siguin homes i dones de bona voluntat, que facin de la política una ciència que creï admiració pels seus gestos i actuacions i que ompli les universitats amb joves decidits a canviar el món.

Sort i mort, només una lletra canvia, la mateixa que ens pot transformar la vida. La sort de morir aquí, la mort de viure allà. Nord i sud una altra vegada.

Pebres torrats

Vermells, ben vermells o amb vetes verdes, taronges, grogues. ...blavoses i grises dins la cistella.,  de camí del mercat a casa, mentre els raigs de sol els donen vida. Amples dins la senalla ocupen tot l'espai, es toquen, es freguen, es miren. Ja dins la cuina, col·locats delicadament a la ribella, reclamen protagonisme, insolents i orgullosos,  vora els carabassons i les albergínies.  Crida l'atenció la mida i la forma. Mitjancers, amples i gruixuts, més rodons els més petits,  amb formes amables i poc anguloses. Nassos gegants de pallassos trists, mànecs de porta enrevessats, arracades del caparrot, bolets cridaners sorgits del no-res, abaloris africans que amaguen les vergonyes.  Escena onírica sobre el tauler, quan en línia i prop del rentador, esperen torn per la neteja.  Tocar-los és un plaer, d'un en un sota l'aixeta perden el cansament i la pols del viatge.  Eixugar-los amb el drap de cuina remou el pensament, records de nit de lluna eixugant amb la tovallola  el cos estimat que surt de l'aigua. Amb les mans untades d'oli s'acaben els preliminars. Goig de fregar la pell llisa i brillant de cada peça.  Textura delicada i sedosa, tacte fi i sensual. Cada frec encén els colors, cada carícia dispara la ment.  Lentament i amb l'avarícia del qui ho vol tot, les dues mans freguen amb devoció, recreant-se en cada gest,  deixant anar la imaginació, mentre un calfred s'apodera del cos. El caliu espera pacient el seu moment. Un vora l'altre, un mira cap amunt i l'altre cap avall. Cap crit, cap enrenou en tocar el foc. Submisos i humils, dignament es van doblegant al seu destí. S'arrufen, s'encenen, s'obre la pell. L'aroma que ve de fora inunda la casa, olors ancestrals de cuina antiga desperten sensacions amagades.  Toca esperar, vigilants i sense pressa, que la pell es clivelli, toca voltar sense foradar, toca anar fent poc a poc.  A la fi, dins el ribell esperen encongits, rendits a l'inevitable, l'instant de l'alliberament. Amb precisió quasi quirúrgica, les pells es van separant de la popa.  Obrir-los és el plaer quasi darrer, vessant el líquid sucós entre les mans, separant el capoll del cos,  deixant córrer les llavors. ... Xapant finalment en tires la carn nua i vermella que no es queixa.  Sense eines, sense estris ni ganivet, sense pressa i sense violència, el plat està servit a taula.  L'horabaixa, davall el garrover, trempats amb oli verjo, sal i all, tanquen el seu cicle quan són el motiu amagat  de la trobada, el pretext d'una vetllada on l'amistat i potser l'amor, hi fan acte de presència.  Cerimònia obligada de tots els estius, cita anhelada, festa dels sentits.

Els no-dies

El dies comencen de nit. Com la vida, que comença i acaba a les fosques. I mentre van passant, les estones de claror enlluernen les mirades.

El dia és de plata i la nit d'or. El dies pinten reflexes platejats damunt les cases, ones d'argent damunt la mar, rius de llum a les muntanyes. Les nits són dorades, grogues segons la lluna, d’aram segons els estels. D’or és el trofeu del qui guanya, de plata pel perdedor. La nit, humil i discreta, no té ànsies de guanyar, sap que comença i arriba tot just quan entra la fosca i acaba, digna i discreta, quan l’alba obre la porta.

A la nit s’hi veu més clar, es posa fill a l’agulla, els amants es besen dolç, els nins dormen de tirada, s’escriuen els més bells versos, es diuen les veritats, es pateix amb tota l’ànima, es prenen les decisions, de les bones i de les altres, es repara el cos cansat, les ombres fan de flassada.

Per què aquesta capritxosa convenció de dir-li dia i no nit, a les hores que es passegen entre el primer segon que neix, viu i xalest com un nin, i el darrer que tanca els ulls abans de canviar la data?

No volen saber de fosca, i la fosca fa miracles.