Ancoratge a la vida

El sol, un sol calent encegador m’ha fet veure la vida d’una altra manera avui. I els núvols dels dies passats, carregats de presagis, també. I el vent d’ahir que lluitava com podia contra els malsons. I les paraules escrites i dites. I les mirades sentides. I la companyia còmplice dels qui m’estim i m’estimen. I la terra, aquesta terra nostra que em fa posar-me dempeus i trepitjar-la, olorar-la, tocar-la. I la mar que ona ve, ona va, neteja l’ànima.

Seure a la terrassa i que algú et faci pessigolles, descobrir que el jardí s’ha omplert de colors i tu no ho sabies, escoltar una cançó que et fa plorar d’emoció, assaborir en bona companyia una copa de vi recordant anècdotes divertides, cuinar amb tot l’amor del que ets capaç les receptes més antigues de la família, sorprendre’t, rient, d’una tonteria.

Ancoratge a la vida, encara que el sòl tremoli i caigui pluja radioactiva.

Aixopluc afectiu i efectiu que carrega piles.

Amistat, amor i simpatia... sabates dolces de dia, coixí amb aroma de pau quan arriba la nit i crida.

Recordant M. Martí i Pol

Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible. Miquel Martí i Pol.

Començarà un nou temps demà passat

encetant la primavera. Em calçaré les

sabates de fer via i caminar segur,

esquivant les pedres i els bassiots,

enfilaré un camí que no diré. De res

serveixen les paraules i som aquí

per escoltar-les, atentament, dolorosament,

com qui suporta el pes feixuc d’una malaltia.

Em posaré la roba més gruixada per

esmorteir, si arriba, el dolor de les bales.

Estam en guerra i no és cap broma,

la bonhomia com arma i la veritat per bandera,

l’esperança per cuirassa i el crit fort de valentia.

I si em caic, aixequeu-me, que el patiment

és per dintre i l’angoixa i el silenci han de partir

de seguida. I en arribar el temps de treva

i s’instal·li una pau justa, la vida posarà nom

al temps que passa i que roda ... La vida

tornarà a ser, només això, només vida.

"Ets tu, no som jo..." (En el Dia de la Dona)

Ets tu, no som jo, que amb la teva malentesa publicitat em dius com m’he de vestir.

Ets tu, no som jo, que amb la teva mirada em vols dir que som massa gran per dur aquest vestit.

Ets tu, no som jo, que t’espantes quan t’explico que viatjo sola.

Ets tu, no som jo, que confons el control amb l’amor.

Ets tu, no som jo, que em mires de cap a peus quan parlo fent la meva feina.

Ets tu, no som jo, que em duus revistes de la premsa rosa quan estic malalta.

Ets tu, no som jo, que em fas ser la que vagi a canviar els bolquers del nin perquè hi ha un cartell a la porta del bany que no em dóna cap altra opció.

Ets tu, no som jo, que em serveixes directament l’aigua sense saber que la cervesa era per a mi.

Ets tu, no som jo, que em pagues menys per la mateixa feina que fa el meu company de taula.

Ets tu, no som jo, que no em permets accedir a llocs directius perquè potser tengui fills, i ja és sap...

Ets tu, no som jo, que em parles com si  fos estrangera quan vull comprar una peça de recanvi pel cotxe.

Ets tu, no som jo, que quan arriba el meu aniversari em regales l’aspiradora.

Ets tu, no som jo, que em fas xantatge emocional quan decidesc acceptar el lloc de feina que em farà arribar més tard a casa.

Ets tu, no som jo, que has decidit “ajudar-me”, “posar-me la rentadora”, “escurar-me els plats”....

Ets tu, no som jo, que tens por d’atrevir-te a fer polítiques públiques agosarades i et quedes amb les celebracions puntuals per alleugerir la teva consciència.

Ets tu, societat patriarcal, no som jo, que has disfressat aquests gestos de cultura i tradició, pretenent que no rompi la cadena i així perpetuar el teu poder.

Ets tu que em mates, no som jo que  em mor.

Esqueixar-se

Era diumenge i se li havia esqueixat el somriure,

nedava entre els somnis com dins l'úter matern.

Les cames entrecreuades delataven el seu estat.

Neguitosament alçà la mirada cap al cel,

boirina i brusca suau enredaven el pensament.

Un nin jugava amb un paraigua a l'altra vorera,

les ones es deixaven dur sense pressa,

els vaixells semblaven dibuixats a l'horitzó,

no partien, restaven immòbils sobre la línia blava.

Un ocell gris, potser un gorrió, es deixà caure a la taula,

vetllava les miques de l'entrepà sentint-se observat,

en un gest agosarat i confiat avançà unes passes.

Es miraren desafiants i de rampellada,

la mà tremolosa feu rodolar el blat desitjat.

Els ulls, ja asserenats, es tornaren a creuar.

Amb un bot àgil i ràpid arribà a la llesca,

començà la feina de desfer amb el bec la molla,

engolint-se amb ànsia cada mica.

Acabat l'àpat es recolzà a l'angle d'una cadira,

es miraren novament i s'entengueren.

Era diumenge i se li havia congelat el somriure.

La bossa d'aigua calenta

Estotjada en els records de la infància, he recuperat la botella que ma mare em posava al llit les nits fredes d'hivern. No és exactament aquella, vés a saber on para, però és gairebé igual a la que trobava entre els llençols quan era petita. La mateixa forma i idèntica mida, fins i tot el color, rosa perdut com de goma MILAN (un altre mite dels que férem EGB), i un tacte suau i agradable.

La nova, la que tenc de fa uns dies, duu incorporada una funda de folro polar que es confon amb la tela dels llençols i que minva el grau de la calentor que arriba a la pell però la fa durar més temps.

Em ve a la memòria l'aroma de la goma calenta i la sensació de protecció quan els peus arribaven a la bossa. Quan m'enviaven a dormir, jo que era molt caparruda i lenta expressament, saber que hi havia la botella esperant-me era l'estímul prou convincent per arrossegar-me al llit. I allà, a les fosques i amb els peus calentets, s'esvaïen les pors infantils. Era com si un trosset de ma mare es quedàs amb mi i m'engronsàs fins a quedar dormida.

Em sembla curiós comprovar com un objecte tan senzill encara és vigent, i que no ha canviat el disseny, ni el material, ni el seu servei. És sostenible i reutilitzable quasi infinitament, l'aigua es pot fer servir més vegades, o es pot utilitzar per regar les plantes, o per fer l'escurada. Només crema l'energia que consumeix el foc que encalenteix l'aigua i no té cap perill si vas en compte i tanques bé el tap (en tot cas, l'únic perill és agafar un constipat perquè l'aigua ha vessat i ets desperts amb calfreds en un llit humit). Té volum, pots omplir-la fins que sigui rodona i fer-la anar amunt i abaix o deixar-la mig buida per col·locar-hi millor els dits i envoltar els peus. I algunes vegades crea un vincle emocional directe amb la persona que ha preparat la bossa, en el meu cas la mare.

No diré que la bossa d'aigua calenta pot ser una mesura contra el canvi climàtic perquè no és veritat i faria riure, i possiblement aconseguiria l'efecte contrari, però crec que petits gests com aquest poden canviar moltes coses, almanco ens fan la vida més simple, que d'això també es tracta.

Com a mínim, la bossa d'aigua calenta que m'escalfa els peus ja fa uns quants dies, es mereix unes paraules:

Tímida i amagada, guarda el secret dins la panxa,

discreta i ruboritzada, frec a frec amb la pell,

va baixant la guàrdia.

Treballa de nit, sense soroll ni ànsia,

comença a dormir-se a la matinada

i a la fi, descansa.

Testimoni mut de somnis i màgies,

espera callada sota la flassada

una nit més llarga.

Remou els records d'un passat nostàlgic

i encara el futur sense por ni ràbia,

és sàvia i no vella, l'amiga lleial,

la bossa d'aigua
(calenta).

Març

Tercer mes de l’any que comença un dia més tard que els darrers tres anys. Un dia més per guarnir d’esperança  la resta dels mesos, un dia de treva per arrencar.

Avui record l’any, un que no era de traspàs, que em va deixar sense mes d’abril. Un mes furtat, com diu la cançó, que ha esdevingut infinit. Però ja toca rescabalar, per això aquest mes de març de 2016 comença enèrgic, amb l’embranzida que porta la vida, amb la il·lusió que transmeten la terra encara mullada per la pluja dels darrers dies i el sabor dels primers crespells fets abans d’hora.

Ben prest he partit a caminar, en un matí de robada on la serena s’aferrava a les sabates i la humitat m’obligava a guardar les mans a les butxaques, on el sol lluent em deixava endevinar nítidament el solc que deixen les ones que venen de tornada.

Després una festa, canviant completament d’escenari els raigs de sol m’acariciaven el clotell i la música em donava permís per celebrar l’amistat, l’amor d’aquells que et fan costat i que et regiren quan t’abracen. Gràcies Marilén per aquest dia i pel vincle de “l’agradable dependència” que ens ha unit.

Idò sí, pinta bé aquest març que ha començat amb una festa i que també hi acabarà, n’estic convençuda, i que serà el preludi d’un mes d’abril que valdrà el doble, perquè ja és hora i perquè el temps no posa quasi mai les coses al seu lloc (això són coverbos de rondalles), però no passa de bades i ens permet fer d’un any un segon o d’un moment una eternitat.