"Ets tu, no som jo..." (En el Dia de la Dona)

Ets tu, no som jo, que amb la teva malentesa publicitat em dius com m’he de vestir.

Ets tu, no som jo, que amb la teva mirada em vols dir que som massa gran per dur aquest vestit.

Ets tu, no som jo, que t’espantes quan t’explico que viatjo sola.

Ets tu, no som jo, que confons el control amb l’amor.

Ets tu, no som jo, que em mires de cap a peus quan parlo fent la meva feina.

Ets tu, no som jo, que em duus revistes de la premsa rosa quan estic malalta.

Ets tu, no som jo, que em fas ser la que vagi a canviar els bolquers del nin perquè hi ha un cartell a la porta del bany que no em dóna cap altra opció.

Ets tu, no som jo, que em serveixes directament l’aigua sense saber que la cervesa era per a mi.

Ets tu, no som jo, que em pagues menys per la mateixa feina que fa el meu company de taula.

Ets tu, no som jo, que no em permets accedir a llocs directius perquè potser tengui fills, i ja és sap...

Ets tu, no som jo, que em parles com si  fos estrangera quan vull comprar una peça de recanvi pel cotxe.

Ets tu, no som jo, que quan arriba el meu aniversari em regales l’aspiradora.

Ets tu, no som jo, que em fas xantatge emocional quan decidesc acceptar el lloc de feina que em farà arribar més tard a casa.

Ets tu, no som jo, que has decidit “ajudar-me”, “posar-me la rentadora”, “escurar-me els plats”....

Ets tu, no som jo, que tens por d’atrevir-te a fer polítiques públiques agosarades i et quedes amb les celebracions puntuals per alleugerir la teva consciència.

Ets tu, societat patriarcal, no som jo, que has disfressat aquests gestos de cultura i tradició, pretenent que no rompi la cadena i així perpetuar el teu poder.

Ets tu que em mates, no som jo que  em mor.