La cursa

- Justament ahir hi pensava. Va comentar en Toni mentre sortien del cafè.

- En què pensaves? Preguntà en Lluís, l'amic amb qui cada dia prenia el cafè. Amic i company del banc on treballaven.

Es consideraven amics perquè romanien asseguts més de cinc hores diàries un davant l'altre, darrere unes tauletes on fa un temps s'hi formaven llagues coes de persones esperant el seu torn. Ara ja no, ara els caixers automàtics els havien alliberat de les funcions bàsiques d'ingressar o treure diners, ara les persones tenien altres problemes i d'això no se n'encarregaven cap d'ells dos. Sovint, el seu cap els enviava al magatzem per ordenar i arxivar capses plenes de documents antics que ocupaven un espai valuós. Ells sospitaven que buidar aquell espai significava el tancament de la sucursal i això els preocupava força.

- Pensava que ens hauríem d'inscriure a la cursa.

- Quina cursa?

- La que organitza l'ajuntament. Mira, es celebra d'aquí tres setmanes i el plaç d'inscripció acaba avui- parlant en veu baixa.

- I ara, per on em surts, tu? - alçant una mica la veu.

- No ho sé. Fullejant el diari he vist la notícia un altre cop, a més és una cursa solidària.

En Lluís no va dir res, s'aturà davant la botiga d'esports que hi havia a la cantonada del banc. Mirant el mostrador va quedar embadalit.

- Aquestes m'agraden. -Va dir en Lluís mirant-se de reüll en Toni.

- Aquestes? Són massa cares!

- Però són les millors. Tenc un veïnat que surt a córrer dia si i dia no i les porta molt semblants.

- Entrem idò, que si no ens afanyem arribarem tard a l'oficina.

Compraren dos parells de sabates esportives, un per cada un. Dos parells d'esportives per córrer món. Caminaren en silenci els pocs metres que separaven la botiga de l'oficina. Entraren i s'assegueren cada un al seu lloc. No hi havia clients, no es sentia res més que el soroll del caixer automàtic i la veu d'un al·lot que xerrava pel mòbil.

- Ho saps que no faig gaire esport? -Digué en Lluís.

- Ni jo. No és aquest el tema.

- Quin és, idò?

- No ho sé. Tothom ho fa.

-Tothom fa què?

- Entrenar-se, sortir a córrer, baixar-se aplicacions per rendir millor....

- Vols dir que ens apuntarem a la cursa perquè ho fa tothom?

- Vull dir que quan tanquin i ens enviïn a diferents oficines, haurem de fer alguna cosa. -Respongué en Toni, simulant llegir un document sobre la taula.

- Sí, per això no he dubtat en comprar les esportives.-Va dir en Lluís mentre obria i tancava un calaix.

- Quedam demà, en sortir, per entrenar?

- Quedam.

Revolució

Diumenge 24 d’abril i em trob amb una revolució de roselles preludi de la dels clavells. Una revolució interna plena d’esperança, família íntima de l’alegria, que em fa sentir viva i que m’ancora a la terra.

I avui, m’arriba un llibre-regal de Sant Jordi que obro per ensumar i fullejar, i em sacsegen aquestes paraules: “tenir esperança és confiar que sempre hi haurà una solució possible davant l’adversitat, per més negre que ho vegem tot. L’esperança ens incita a no perdre l’optimisme, la paciència, la calma, i a perseverar fins que venguin temps millors”.

Casualitat o no, les peces van encaixant i un ramell de cares guapes m’han acariciat de prop els darrers dies. Amb el seu alè, amb les seves rialles, amb les seves paraules, amb les seves cançons, amb les seves mirades, amb els seus llibres, l’amistat s’ha fet més present que mai i la flaire de la serenitat em perfuma el cos. Íntimes sensacions de tendresa i sensibilitat que m’agrada compartir perquè d’això es tracta, de fer visible el fil que ens uneix, de crear vincles, d’estimar.... Jo el veig clarament el fil, i voltros?

Llegiu per plaer

Llegiu per plaer!

No és una ordre, no és un consell, no és la meva intenció dir-li a ningú el què ha de fer... és una manera de parlar en un imperatiu peresós i relaxat: llegiu per plaer, encara que no sigui el de les lletres. Pel plaer d’olorar el paper nou, pel plaer d’acariciar les portades d’un llibre, pel plaer d’observar el títol i quedar-te pensant el què amaga, pel plaer de comentar-lo, pel plaer de poder dir que no t’ha agradat gens o t’ha fascinat, perquè coneixes l’autor o et cau bé, perquè algú important per tu te l’ha recomanat, perquè te l’ha regalat aquell amic que et coneix tan bé, perquè vols passar el temps penjada d’una història, perquè vols i perquè t’agrada... pel plaer de poder-lo deixar a les primeres pàgines, pel plaer de devorar-lo sense interrupcions fins el final.

Llegir no és una “passivitat”, és una activitat que mou els músculs més arraconats, aquells que s’amaguen entre el pit i el cor, entre el cervell i l’ànima, aquells que ens permeten viure el que volem.

Llegir per plaer ens fa tenir emocions, sentiments i sensacions ben reals, encara que les històries siguin inventades. Qui no s’ha emocionat amb els versos d’en Miquel Martí i Pol, qui no s’ha commogut amb El Petit Príncep, qui no ha plorat amb el final tràgic d’una rondalla, qui no ha somniat amb La plaça del diamant?

Em dispos a llegir per plaer la primeres línies del meu llibre del Sant Jordi d’enguany: “Em veig caminant amb brancades de mimosa als braços. O asseguda amb la falda plena de fruita madura i sucosa –albercocs, cireres, talls de síndria-, o amb la mirada clara, plena de colors...”

Bon dia de Sant Jordi a tots.

El bany

El necessitava urgentment aquell bany. Es va treure la roba sense pressa, va anar plegant cada peça sobre la tovallola i s’hi va asseure devora fixada la vista en l'horitzó. Després mirà cap a un costat i l'altre amb el cap alt, la barra una mica elevada com si xuclàs els raigs de sol de la tarda i un posat digne de dama del segle passat. Se sentia atemporal, semblava que el cos i l'ànima connectassin amb èpoques antigues, llunyanes, quan la pell romania en contacte directe amb la natura sense artificis que amagassin cap part del cos.

Una barreja de sensacions li produí calfreds. El cor s'accelerava com quan feia una malifeta de petita, els pensaments es confonien amb els desitjos, la vergonya s'apoderà per uns instants de les seves galtes.

També se sentia lliure, i no era perquè estàs nua. Sentia la llibertat dels qui han pres una decisió i la segueixen amb convicció. Havien hagut de passar quasi dos anys perquè acceptàs el seu cos, havien estat temps foscos i dolorosos. Ara, un cop superat el malson, havia aconseguit mirar cap endavant, amb moltes prevencions i un cert optimisme encarava el futur amb valentia.

Dubtà per un moment quan s'adonà que hi havia més gent a la platja. Però ningú no es va fixar en ella, cadascú feia la seva. Una nina jugava amb les ones a peu de platja mentre recollia pedretes i closques de copinya. Una parella prenia el sol a les roques de la dreta, on l'accés a la mar era més senzill. Una dona gran llegia un llibre sota l'ombra d'una sivina que s’alçava al final de la petita cala. Potser hi havia algú més, però ella tampoc no hi va reparar.

S'aixecà decidida a entrar dins la mar. Caminà fins a la vorera i va fer una passa enrere en tocar l'aigua, no hi comptava que fos tan freda. Ho tornà a intentar, aconseguint ficar-s'hi aquesta vegada.

Es va submergir dins l'aigua més neta que havia vist mai, i nedà sota la superfície fins que buidà l'aire dels pulmons. Es deixà anar, gaudint de la sensació de sentir-se petita, deixant-se acariciar per aquell líquid salat, tan familiar com el de les seves llàgrimes, que la feia surar com si formàs part d'aquell món submarí, completament integrada i agombolada pel suau anar i tornar de les ones.

Se sentia neta i purificada. Tancà els ulls i es deixà dur pel plaer que li donava aquell líquid transparent recorrent cada part del seu cos.

Sortí i, encara amb el peus a la vorera, mogué el cap instintivament per desfer-se de l'excés d'aigua dels cabells xops. Les gotes regalimaren entre les pigues del seu cos. Es va contemplar per uns moments, es recreà mirant el seu cos. Li agradava el joc de llums que feien les gotes amb la claror del sol, semblaven espurnes de focs artificials. Gaudí de la seva calentor tèbia que anava substituint les carícies de l'aigua.

Caminà lentament fins on havia deixat les seves coses. Retirà la tovallola i s'allargà directament sobre l'arena. Abans de tornar a tancar el ulls mirà el seu cos nu i amb les mans va anar deixant muntets d'arena sobre les cames, els pits, la panxa... Restà així una bona estona, sense pensar en res, amb els braços estirats per damunt el cap i la ment en blanc

Efectivament, necessitava urgentment aquell bany, com una mena de baptisme a la vida, com un ritus ancestral, com l'aliment de cada dia.

Lentament, anà preparant la roba per vestir-se i es posà la samarreta i la braga del biquini, col·locant intencionadament dins la bossa els sostenidors blancs amb la pròtesi del pit esquerre que havia recollit a l'ortopèdia aquell matí.

La línia roja que fins avui no havia gosat traspassar havia esdevingut d'un blau turquesa a la vorera d'una cala mediterrània, a les set de l'horabaixa d'un mes d'estiu qualsevol.

Quin dia va ser...

Quin dia va ser quan em vaig adonar del què passava? Ara era jo mateixa qui no podia recordar ni tan sols quin era el mes quan començàrem a descobrir que alguna cosa no anava bé. Possiblement era a l’hivern, segurament després de nadal, perquè la imatge que record és la de la meva àvia amb la mirada perduda intentant posar-se l’abric sense encertar les mànegues.

El temps passava molt ràpid, sí que sé cert que la dugueren al metge quan ja feia bon temps, devia ser per primavera perquè havíem de fer les panades. En un no res, els esdeveniments es precipitaren. Record com el metge ens va explicar que aquell estat en el que havia entrat la padrina no tenia volta enrere i que, dia rere dia, les seves capacitats minvarien.

Ni de bon tros em podia imaginar el que anà succeint a partir d’aquell dia. Semblava com si el diagnòstic del metge hagués accelerat el procés, com si veure escrites aquelles paraules en un informe fossin la fatal sentència, una sentència de cadena perpètua, perquè d’allò ja no en sortiria, ja no hi havia volta enrere.

La padrina anà deixant de mirar als ulls, de sostenir la mirada, tot i que reconeixia amb qui parlava. Després tengué una temporada on només parlava de la seva mare, la cercava per tota la casa i la cridava. Deia que li havia dit que li faria sopes amb pebres i esperava asseguda a la taula de la cuina que n’hi portéssim un plat. Un dia la mare n’hi va fer per dinar, per veure si així es calmava, i va confondre la seva filla amb la seva mare. Aquell dia, ma mare no deixà de plorar.

Després començà a confondre’ns a tots, jo era la seva germana, el pare el seu marit i la mare la seva padrina. Altres dies canviaven els papers i jo era la mare, el pare el germà i la filla la veïnada.

Record el dia en que deixà de menjar perquè havia oblidat com es feien servir els coberts. Vaig ser jo qui li va donar, per primer cop, la sopa a la boca. Un altre dia la trobàrem ajaguda al terra, intentant cordar-se les sabates, rient i plorant alhora.

Després vengueren els bolquers a la nit. No havia passat un mes i ja en portava també de dia. Allò era insuportable. No per la feinada, ni pel poc temps que ens quedava per fer les nostres coses, eren insuportables la tristor, el dolor i la impotència.

Ma mare entrà en una roda de la que no en sortia: plors, esgotament, depressió, males cares, poques paraules. El pare no entenia res, no sabia què fer per ajudar la mare i, entre els dubtes i la indecisió, va optar per desentendre’s. De cada vegada parava menys per casa i quan hi era s’estava tota l’estona davant la tele. I jo, que aleshores tenia desset anys, m’ho mirava d’enfora. Haver d’estudiar era l’excusa perfecte per tancar-me a la meva habitació i en el meu món. Compartia taula amb la padrina i m’encarregava de donar-li el menjar, aquesta era tota la meva contribució a minvar la feina de la mare.

L’any següent vaig partir a estudiar fora. Només tornava a casa per vacances i, és clar, m’hi estava poc per casa. La padrina no em coneixia, no em mirava, no em parlava. No ho feia amb mi ni amb ningú. El que si feia era riure, reia tota sola asseguda en una butaca davant la finestra del balcó. Era una rialla fresca, innocent, quasi infantil, que posava a ma mare dels nervis . I a mi, aquella rialla em conhortava, em semblava que era feliç. Pensava que ella tenia un món fet a la seva mida, amb unes coordenades diferents a les nostres i que , en aquell món sense mirades ni sense paraules, tot hi quadrava. La seva vida mirava cap a dintre, el món exterior no existia. Potser s’havia oblidat de menjar, de caminar, de pensar... però no s’havia oblidat de riure.

Avui, quan ja han passat gairebé set anys que vaig partir de casa per tornar-hi només de passada, he sabut que la padrina s’havia oblidat de viure. Avui, tots els records han comparegut de cop i m’han envaït la tristor, els remordiments i l’enyorament. Avui, però, també he recordat aquella rialla i l’he vista alegre darrere la vidriera del balcó de casa. Avui he reconegut aquell somriure familiar en l'expressió dolça i feliç del meu fill quan el besava abans de posar-lo a dormir.

Hi ha dies que et somriuen

Hi ha dies que et somriuen, que et fan la mitja, i de cop, et trobes amb un oasi en el desert. Et fregues els ulls per comprovar que no és un miratge i, quasi sense poder, somrius. Talment això em va passar l’altre dia, contemplant i gaudint d’unes imatges que ja m’havien captivat abans de veure-les així, penjades a la paret, una vora l’altra, amb la distància i la mesura precises. Imatges de natura increïblement humanes, bellíssimes... un cos, una roca, la mar, el cel, els núvols, la fosca, la llum, els arbres.... Elements perfectament encaixats en sintonia. Cap paraula ni cap melodia poden guarnir millor que el silenci aquesta explosió infinita, res millor per sentir el soroll de la vida.

Hi ha dies que et somriuen, de veritat que hi ha dies que et fan la mitja.