Quin dia va ser...

Quin dia va ser quan em vaig adonar del què passava? Ara era jo mateixa qui no podia recordar ni tan sols quin era el mes quan començàrem a descobrir que alguna cosa no anava bé. Possiblement era a l’hivern, segurament després de nadal, perquè la imatge que record és la de la meva àvia amb la mirada perduda intentant posar-se l’abric sense encertar les mànegues.

El temps passava molt ràpid, sí que sé cert que la dugueren al metge quan ja feia bon temps, devia ser per primavera perquè havíem de fer les panades. En un no res, els esdeveniments es precipitaren. Record com el metge ens va explicar que aquell estat en el que havia entrat la padrina no tenia volta enrere i que, dia rere dia, les seves capacitats minvarien.

Ni de bon tros em podia imaginar el que anà succeint a partir d’aquell dia. Semblava com si el diagnòstic del metge hagués accelerat el procés, com si veure escrites aquelles paraules en un informe fossin la fatal sentència, una sentència de cadena perpètua, perquè d’allò ja no en sortiria, ja no hi havia volta enrere.

La padrina anà deixant de mirar als ulls, de sostenir la mirada, tot i que reconeixia amb qui parlava. Després tengué una temporada on només parlava de la seva mare, la cercava per tota la casa i la cridava. Deia que li havia dit que li faria sopes amb pebres i esperava asseguda a la taula de la cuina que n’hi portéssim un plat. Un dia la mare n’hi va fer per dinar, per veure si així es calmava, i va confondre la seva filla amb la seva mare. Aquell dia, ma mare no deixà de plorar.

Després començà a confondre’ns a tots, jo era la seva germana, el pare el seu marit i la mare la seva padrina. Altres dies canviaven els papers i jo era la mare, el pare el germà i la filla la veïnada.

Record el dia en que deixà de menjar perquè havia oblidat com es feien servir els coberts. Vaig ser jo qui li va donar, per primer cop, la sopa a la boca. Un altre dia la trobàrem ajaguda al terra, intentant cordar-se les sabates, rient i plorant alhora.

Després vengueren els bolquers a la nit. No havia passat un mes i ja en portava també de dia. Allò era insuportable. No per la feinada, ni pel poc temps que ens quedava per fer les nostres coses, eren insuportables la tristor, el dolor i la impotència.

Ma mare entrà en una roda de la que no en sortia: plors, esgotament, depressió, males cares, poques paraules. El pare no entenia res, no sabia què fer per ajudar la mare i, entre els dubtes i la indecisió, va optar per desentendre’s. De cada vegada parava menys per casa i quan hi era s’estava tota l’estona davant la tele. I jo, que aleshores tenia desset anys, m’ho mirava d’enfora. Haver d’estudiar era l’excusa perfecte per tancar-me a la meva habitació i en el meu món. Compartia taula amb la padrina i m’encarregava de donar-li el menjar, aquesta era tota la meva contribució a minvar la feina de la mare.

L’any següent vaig partir a estudiar fora. Només tornava a casa per vacances i, és clar, m’hi estava poc per casa. La padrina no em coneixia, no em mirava, no em parlava. No ho feia amb mi ni amb ningú. El que si feia era riure, reia tota sola asseguda en una butaca davant la finestra del balcó. Era una rialla fresca, innocent, quasi infantil, que posava a ma mare dels nervis . I a mi, aquella rialla em conhortava, em semblava que era feliç. Pensava que ella tenia un món fet a la seva mida, amb unes coordenades diferents a les nostres i que , en aquell món sense mirades ni sense paraules, tot hi quadrava. La seva vida mirava cap a dintre, el món exterior no existia. Potser s’havia oblidat de menjar, de caminar, de pensar... però no s’havia oblidat de riure.

Avui, quan ja han passat gairebé set anys que vaig partir de casa per tornar-hi només de passada, he sabut que la padrina s’havia oblidat de viure. Avui, tots els records han comparegut de cop i m’han envaït la tristor, els remordiments i l’enyorament. Avui, però, també he recordat aquella rialla i l’he vista alegre darrere la vidriera del balcó de casa. Avui he reconegut aquell somriure familiar en l'expressió dolça i feliç del meu fill quan el besava abans de posar-lo a dormir.