El somni

No sé com vaig arribar fins allà  però era el meu torn i no podia tornar enrere. Un focus que m'impedia veure el públic de les grades m'enlluernava.  Vestida amb una malla verda i el pel recollit en una cua, pujava poc a poc cada graó d'aquella escala prima i altíssima mentre repassava mentalment el que havia de comprar just després de la meva actuació: ous, verduretes, olives..... En arribar al darrer em quedava només recordar el títol del llibre que m'havien recomanat i em feia tantes ganes llegir, Ànima. Aquella paraula curta i simple va ser l'estímul que em faltava. Jugant amb ella em vaig dir a mi mateixa: «ànim». Vaig aclucar els ulls, vaig respirar profundament i vaig començar a caminar sobre la corda. Insegura al principi, més tranquil·la cap al bell mig del trajecte i decidida en el tram final. Les darreres passes foren ràpides, la qual cosa em va fer desequilibrar, vaig obrir el ulls i de cop vaig sentir el meu nom com si arribés de molt lluny, com un eco que provenia de l'exterior. Aquest fet em donà l'energia per seguir i aconseguir la meta, per observar des de dalt l'escenari d'un nou món, d'una nova vida que s'obria per a mi. La pel·lícula de la meva vida no era d'animació, era real, i l'entrada era de franc, no valia ni tan sols un euro.

Fent equilibris

Aquest matí s’ha despert una mica més tard de l’habitual. Sorprenentment, no tenia ganes de llevar-se, s’ha embolicat amb els llençols i ha tancat els ulls amb força. Al cap d’una estona les parpelles han anat relaxant-se fins a quedar-se llises i adormides. El cos ha seguit l’exemple dels ulls i ha connectat amb el món dels somnis que havia deixat enrere feia uns minuts.

Quan s’ha despert per segona vegada eren més de les deu. Feia molt de temps que no dormia fins tant tard! Tot i això, li importava poc l’hora que era, no sentia cap urgència per llevar-se. Era estrany, ella que sempre matinava i ho tenia tot llest abans de les vuit. Estorada comprovava com no passava res... podia aixecar-se a l’hora que volgués i el món no s’ensorrava.

Ha decidit fer-se un entrepà de formatge i cuixot per berenar amb un cafè amb llet. I tampoc passà res. Ni li puja la tensió, ni una mala digestió, ni cap molèstia. Ben al contrari, es troba beníssim amb la panxa plena i el regust de l'oli verjo passejant per la boca.

Més tard agafa el cotxe i parteix cap el centre. Mentre condueix per l’autopista té la temptació d’espitjar l’accelerador, però això ja li sembla una mica massa... Així i tot corre una mica més del que sol fer-ho, fregant el límit de velocitat. Comprova també que no ha provocat cap accident, que cap altre cotxe se la menja, i que cap agent de la guàrdia civil li fa senyes perquè s’aturi.

Quan arriba a la ciutat, deixa el cotxe aparcat quasi trepitjant la línia d’un gual. Pensa en cercar un altre lloc, però finalment el deixa allà aparcat i se’n va tan panxa. Ni un sol pensament de penediment ni cap intent de tornar enrere. Alena més bé que mai, cada cop es sent millor!

Creua l’avinguda amb el semàfor vermell. Això sí, després de comprovar que no ve cap cotxe. Passa sense mirar per damunt el carril bici... aquesta sí que és grossa! Mai havia caminant pel carril bici sense mirar abans a un costat i a l’altre.

Es seu a una taula del cafè on sol prendre una infusió cada matí. Abans que el cambrer li dugui el té de cada dia, ella ja li ha demanat un croissant amb mantega i confitura. Mai menja dolç a l’hora del berenar de mig matí, només ho fa quan és de viatge i de forma excepcional. Aquell croissant calentet i cruixent amb la mantega escampada per tots costats i la confitura de maduixa llenegant per les voreres és un autèntic plaer... no li importa gens tenir la boca enfitada i pastosa, ni els dits greixosos, ni un quants grams més dins el seu cos... Aquella sensació de fer una malifeta s’ho paga de bon tros.

Gaudint d’aquest moment, fica la mà dins la bossa per mirar el mòbil i se n’adona que no hi és. Ara que ho pensa, recorda haver-lo deixat a la taula del menjador. Somriu, no li importa. Molt millor si no el duu, així no n’estarà pendent. Increïble! Aquesta encara és més forta que la del croissant! Somriu i riu fent algun soroll sense importar-li si algú l’està mirant.

Mira l’hora i veu que són més de les dotze. És una mica tard, però ja ha decidit que avui dinarien ous fregits amb patates. Només de pensar-ho, la boca ja saliva... fa mesos que no menja ous fregits!

Acabat l'àpat es seu a descansar. Està excitada i no pot dormir. Pensa en les línies que ha traspassat el matí, ella, sempre tan prudent, i torna a somriure. S'ha passat la vida fent equilibris i aquestes petites polissonades l'han reviscolada. I no, no ha passat res, el terra no s'ha obert al seus peus ni ha provocat cap catastròfe, ni per petita que sigui.

Cocarrois

No em ve altra cosa al cap que parlar de cocarrois.

Els millors cocarrois que he tastat sempre han estat a ca ma mare o a casa d’altri. Els que he comprat al forn (i n’he comprat molts i a incomptables llocs) només en tenen l’aspecte, però la pasta i el farcit em semblen postissos. Són industrials, per explicar-ho d’alguna manera, i em sembla estrany perquè panades, coques o crespells, per exemple, si que n’he trobat de molt gustosos i pràcticament casolans, però amb el cocarroi alguna cosa falla, massa bleda, massa greix, massa pasta...

Tampoc he trobat el cocarroi a cap carta de restaurant i em resulta curiós perquè és un entrant deliciós, un primer o segon plat generós i, en un cas o l’altre, sempre agraït. El torró per nadal, les panades per pasqua, les torrades a l’hivern, les coques de trempó a l’estiu.... i el cocarroi no té un moment precís, es fa amb el que tenguem de temporada i no està lligat a cap festa, potser que ser tan humil i comú sigui el motiu pel que passa tan desapercebut. Ara que reivindicam llonguetades i pamboliades, donem-li una oportunitat al cocarroi d’arrels jueves i islàmiques alhora.

D’altra banda, feia estona que no havia tornat a intentar fer-ne, fins fa uns quants dies. El llistó de ma mare estava i està molt alt. Crec que això li passa a gaire bé tothom, la cuina de casa sempre és la millor. Però no perquè ho sigui realment la millor, és la més bona per a mi per moltes raons. Potser  aquest cocarroi que acompanya un sopar d’estiu, que fa d’entrant a un dinar de festa, que es porta a la carmanyola un dia d’excursió, que et serveix per berenar a mig matí o que amb una mida més petita és l’estrella de qualsevol celebració... no sigui el que té la pasta més cruixent ni el farcit més encertat, però és el que més m’agrada.

Aquest cocarroi que fa ma mare em transporta en el temps, sempre n'hi ha hagut a casa per a les grans ocasions. Era un dels menjars preferits de mon pare, i a mi m’enamora l’aroma de la verdura trempada mentre va suant l’aigua, abans de disposar-la amorosament enmig de la pasta aprimada delicadament de forma quasi rodona. La pasta és un goig pel tacte, fer-la és una cerimònia i la millor crema de mans que conec, untuosa i fina, lliga ràpidament i cal reprimir-se de no pastar-la massa perquè no es faci malbé.

La forma és el que més em costa. Els primers sempre semblen rubiols, el darrers ja aconsegueixen tenir una mitja trunyella mal pentinada en el turonet que es forma quan fas que es besin el dos extrems just per damunt del muntet de verdura i panses que has col·locat al bell mig de la pasta.

El perfum que inunda la cuina mentre es couen ho contamina tot, surt invisiblement i s’instal·la per la resta de la casa. Veure’ls dins el forn i comprovar cada estoneta com van adquirint el color rossenc que els caracteritza, em produeix una satisfacció semblant a la de sentir una cançó que m’agrada i vaig acompanyant en veu baixa fins el final.

Menjar-se’ls ja és una altre tema, no sempre m’han sortit “menjivols”... O al manco fins l’altre dia, quan (permeteu-me que no sigui modesta aquesta vegada) a la primera mossegada vaig reviure sensacions enyorades de la infantesa. Foren gustosos, d’aspecte una mica primitius, però bons.

La padrina, ma mare... i ara jo. Això vol dir que m’he fet gran i no ho escric amb tristor, ho dic amb orgull i amb il·lusió. L’orgull d’haver encertat, per fi, amb les mesures i el sabor, i la il·lusió de saber que, de moment, no es perdrà la tradició.

 

Jugant amb la doble L

Llaminadures de cotó fluix,

suaus esteles divertides,

neden per entre els cabells,

pugen, baixen i fan títeres.

Lleneguen rere l'orella,

oloren la pell que estimen,

riuen, boten de plaer,

escolten veus que sospiren.

Baixen pels braços lliscant

per una muntanya russa...

abans del gran salt mortal,

troben la mà que els ajuda.

Els llavis no s'han tocat,

un breu espai els allunya,

ansiosos, pacients alhora.

El ball comença tot d'una.

Llepolies que lleneguen

sobre els llavis, sota la lluna.

Un dia...

“Un dia... un dia ho farem”. Aquesta frase em va perseguint des de que era nina en quasi tots els àmbits de la meva vida. Quan era petita i li deia als pares que volia anar al cinema, em deien: “Siiiiií... un dia, un dia hi anirem” o quan expressava que m’agradaria anar a la neu, la seva resposta era exactament la mateixa. Després no hi havia temps o havíem de fer una altra cosa, o la pel·lícula ja no hi era, o la neu havia desaparegut de la Serra.

A l’escola, quan demanàvem a la mestra quan aniríem d’excursió, ens deia: “ un dia, potser a final de curs”, però en el meu temps les sortides no eren habituals i el desitjat “dia” no arribà fins que no vaig ser més gran.

Després de molts d’anys he entès que “un dia...” pertany al futur imperfet, gairebé improbable, i que segurament es pronuncia amb la millors de les intencions, però no amb la intenció ferma de fer-lo realitat. En aquest sentit és com un “ja et diré coses”, però molt més amable perquè “un dia...” duu implícit un vincle afectiu, d’algú que t’estima, però que no et vol ferir amb un “ara no” contundent.

Em ve a la memòria una altra frase que algú em va dir en un moment íntim i especial quan era joveneta, una adolescent: “tu i jo hauríem de fer un pensament”. La meva ingenuïtat i joventut em varen trair i em vaig imaginar un món de flors i violes... evidentment estava enamorada. Però el "pensament" era partir cadascú a casa seva perquè s’havia fet tard. Encara em puja la vermellor a les galtes quan ho record i encara se’n riuen de mi el petit cercle d’amics que coneixen aquesta anècdota.

Sovint l’agenda s’emplena amb facilitat i allò que és urgent passa per sobre allò que és important. Hauríem de tenir la capacitat d’aturar-nos i buidar la vida del que és prescindible i fer un raconet perquè arriben els “un dia...” que arrossegam des de nins.

Tot i això també he comprovat que alguns "dies" sí arriben, i amb una micona de sort, ho fan a temps. Ara necessit urgentment “un dia...” i si no pot ser avui, com a molt que sigui demà. I així em trob, amb el desig indomable de que arribi “un dia...” i la imperiosa necessitat de “no fer cap més pensament”.