Ella se n’havia
fet la il·lusió, era evident que aquella cita era la prova que
esperava. Duien algunes setmanes parlant per telèfon i ja s’havien
vist per prendre alguns cafès i explicar-se la vida. Aquella sortida
a la muntanya pareixia ser la resposta a les preguntes que es feia
durant les seves nits d’insomni.
Estava disposada
a que tot sortís perfecte. S’havia comprat una botes de caminar i
un folro polar de color vermell. No volia semblar que s’havia
preparat per a l’ocasió i es passà dos dies pegant bots amb les
sabates posades pel jardí de ca seva i va rentar un parell de
vegades el jersei nou, fins que aconseguí que tingués un aspecte
cuidat i modern, però usat.
Ell la recollí, ben d’hora, amb el cotxe a la porta de casa.
Després de saludar-se i seure’s en el seient del copilot va
pensar que feien la imatge d’una parella que surt d’excursió un
diumenge d’hivern. Pel camí parlaren de temes intranscendents,
del fred que feia i de com havia anat la setmana. Amb l’excusa de
posar la ràdio, ella li fregà superficialment la mà amb els seus
dits i ell li dedicà una mirada tendra.
Arribaren al punt
on havien de deixar el cotxe i continuar la ruta a peu. Baixaren i
mentre es cordava l’anorac li vengué de nou el mateix pensament:
semblaven un parella. Agosarats, els pensaments anaren una mica més
lluny: semblaven una parella estable, qualsevol que els veiés diria
que eren una parella d’enamorats en una de les millors èpoques de
la seva relació.
Començaren la
ruta per un camí cada cop més estret i poc empinat. Arbusts i
herbes a les voreres, pins una mica més enllà. A mesura que anaven
pujant, la vegetació s’anava fent més densa i els arbres més
atapeïts i alts. Entraren a una fageda i la llum es torna més
groguenca, la temperatura més baixa i una estora de fulles
ataronjades els assenyalava el camí.
En aquest punt
s’agafaren de la mà, impossible saber qui dels dos havia pres la
iniciativa, perquè les mans s’ajuntaren alhora. Això si que era
una evidència i no una intuïció, era la certesa que eren allò que
s’imaginava la gent quan els veien prenent el cafè o passejant pel
carrer.
Seguiren avançant
així, agafats de les mans i en silenci. Ella hagués volgut dir mil
coses, però no volia rompre la màgia del moment. El camí s’anava
fent més costós i s’ajudaven l’un a l’altre per pujar a una
roca o per esquivar un pendent. Finalment arribaren a un alzinar fosc
i espès, al final del qual s’obria una clariana en el punt més
alt d’aquell turó. La claror seca del sol els cegà per un instant
i hagueren de protegir-se els ulls amb les mans durant uns segons.
Fins aquell moment no s’havien amollat de les mans.
Contemplaren
admirats l’escena que tenien davant: la mar a l’horitzó, una mar
d’un blau d’hivern, una mica enfadada. El cel sense niguls buit
com un desert, lluent com un diamant, llis com un mantell blanc. Més
a prop, la terra. Casetes difuminades a la costa, lliure d’edificis
a la zona més abrupta. Les terres conreades d’un marró mesclat
amb pelussa verda i una casa avorrida de no tenir vida, al fons. Als
seus peus, un salt de vertigen, roques pelades d’un gris blavós
erosionades per les tramuntanades, col·locades verticalment , i un
bosc d’alzines arrelades al sòl rogenc vestint la falda de la
muntanya.
- Valia la
pena arribar fins aquí per contemplar aquest paisatge. Quina sort
ser aquí! – va dir ella.
- Si, la
immensitat d’aquest lloc és indescriptible. Vine, que ens farem
una foto. – Va dir ell.
Va ser un moment
emocionant, la seva primera foto junts. Això era tant com firmar un
document, ella es sentia feliç. Es col·locarem abraçats per fer-se
ells mateixos la foto amb la mar com a fons i un voltor negre
planejant en silenci.
- Ara te’n
faré una a tu sola. Posa’t aquí i somriu.
- Així està
bé?
- No, una
mica més a la dreta, perquè és vegi la casa de la vall.
- Així?
- Dues
passes més enrere...
En la primera
passa va relliscar i no arribà a la segona, caigué rodolant per
aquelles roques acabant en un salt mortal que finà la seva vida
mentre ell es treia de la butxaca la que havia de ser la seva primera
carta d’amor.
.....................................................................................................................................
FINAL ALTERNATIU
1 (que també tenia ganes d'escriure i ha lluitat fins el darrer
moment per ser l'elegit):
- Dues
passes més encara...
Confiada, ella
retrocedeix i cau sense poder fer res pel precipici abocant-se a una
mort segura, mentre ell diu en veu baixa: - Així, amor... així era
com volia la foto. I el voltor negre desplega les ales, excitat.
FINAL ALTERNATIU
2 (proposat i demanat ansiosament per una amiga que acaba de llegir
el relat):
Ell s’acosta
per col·locar-li els cabells i abans de fer la foto, ella li agafa
la mà i la posa sobre el seu pit, la càmera cau al terra mentre
s’abracen just a la vorera del precipici i acaben fent l’amor
sense miraments rodolant en sentit contrari al penya-segat,
refugiant-se instintivament del perill i donant-se l’un a l’altre
en aquell paratge, agombolats per la suau calentor del sol hivernal,
mentre el voltor ja és enfora, massa enfora per ser testimoni
d’aquella escena.
ALTRES FINALS
ALTERNATIUS:
Cauen tots dos
rodolant i moren abraçats.
Cau ell i ella,
desesperada, es fa cap enrere davant la insuportable imatge.
Cau ella i ell
s’hi tira sense pensar-s’ho.
Cau ell i ella
també cau en un intent per salvar-lo.
Ell l’empeny i
a la tornada, la troba asseguda al seient del seu cotxe.
No passa res de
res, dinen i tornen a casa, cada un a la seva.
... I així mil
finals possibles més.
