dijous, 25 de febrer del 2016

Mouré melodies

Mouré melodies amb el meu cos algun dia,
sense mirar l'horitzó cantaré havaneres.
Resplendents els astres sortiran de la cova
i set llunes vermelles encendran la fosca.
I les ones més altes vindran a cercar-me
per portar-me en un vol a les penyes roges.
Sola jugaré amb la negra arena de les roques
i sola construiré el castell d'Aliorna.
Mentrestant la gent potser em digui boja,
però potser alguna nit aturaré les ombres.
I potser amb el cos, lluny de les mentides,
tasti el xarop dolç de les notes més vives,
vestida de foc i sabates lliures, mouré melodies.




diumenge, 21 de febrer del 2016

El meu refugi

El meu refugi és humà. Per aclarir-ho: no està fets de maons, ni de fustes, ni de fang, està fet de persones. Les que em saluden al matí, les que em porten un cafè, les que em trob, les que m'envolten i algunes que no ho saben.
Es rodó, però té una paret mestra i una columna que té nom a la que m'aferr quan els núvols em persegueixen. El terra està ple de coixins, que també tenen nom, i una estora de cotó suau que em permet caminar descalça.
El meu refugi és humà i té uns ulls com a finestres, les mans sempre obertes i un cor que batega a bon ritme. No és molt gran, però suficient per fer-me d'aixopluc quan les nits són massa fosques o el sol crema per dedins.
No té grans murs que l'amaguin, ni panys ni portes blindades, està obert de nit i dia per quan caiguin els estels o floreixin les fantasies. Fa olor de pa amb crosta forta farcit de records d'olives.
El meu refugi és viu i va creixent amb els dies, amb les abraçades llargues i les paraules senzilles.



dilluns, 15 de febrer del 2016

Olor de vida

Algú m'ha dit que per viure la vida amb tots els sentits hem d'emprar-los els cinc. Me l'he mirat mentre pensava que això era obvi, no podem desfer-nos de cap dels sentits mentre vivim. El tacte és imprescindible, el gust essencial per gaudir, la vista ho diu tot, l'oïda ens esperona i l'olfacte... què fa l'olfacte? Acompanya només la resta dels sentits?

Arribats a aquest punt jo ja estava una mica confusa, quan la persona que tenia al costat m'amolla: pensa un moment molt feliç que hagis viscut i intenta recordar la seva olor. M'ha faltat temps per contestar: terra humida, gelat de maduixa, oli de romaní, el sofregit de la pella, la llenya que crema, la roba neta, la benzina del cotxe, l'armari de la padrina.... No , no, no. No et deman olors que t'agradin, sinó que intentes recordar l'aroma d'aquell moment. M'ha estat gaire bé impossible, només he recordat l'olor del paritori, perfum de vida, i l'olor de l'amor, aroma de desig. Les altres només podria definir-les com olors bones o olors dolentes que m'han anat acompanyant.

M'he quedat pensativa, estorada com n'estava pel que acabava de descobrir. Efectivament, l'olfacte em servia per definir de la manera més precisa i més descriptiva moments molt importants de la meva vida, experiències viscudes amb els cinc sentits, aquestes sí, en les quals l'olfacte s'havia encarregat de guardar en la memòria els instants precisos que es recorden per sempre més perquè fan olor d'això, olor de vida.

Ensumem i ensumem-nos, olorem els moments.... després, si de cas, toquem, tastem, mirem i escoltem. Al cap i a la fi, els sentiments neixen a partir d’allò que sentim (amb tots els sentits).

Una “ensumada” a tots, ja m'enteneu.


dissabte, 13 de febrer del 2016

Temps de sequera

Aquest temps de sequera s'encomana,
reviuen els records aspres del passat.
Sequera d'ànim, d'ànima, d'animalons
corrent per dins la panxa,
jugant a conillons rere l'espatlla.

El marge d'error és inevitable,
potser sí, potser no o ja ho veurem.
La vida es penja i es despenja,
engronsant-se al balancí vora del foc,
a punt de cremar-se amb una estella,
a punt de somriure a la foscor.

La flassada del temps és massa justa,
cal aprofitar cada cantó,
tapar-se els peus amb les puntetes,
cobrir-se el cos amb el mantó,
refugiar-se amb la tèbia calentor de les paraules,
agombolar-se amb el so d'una cançó.

El balancí vell de fusta eixuta
es mou, tip-tap, envant i enrere,
bategant al ritme d'un sol cor,
escoltant la vella melodia
dels qui s'estimen amb pluja i amb sequera,
sense promeses i sense presses,
sense retrets, sense horitzons,
només amb el desig molt raonable
d'aturar les busques del rellotge
amb un sol gest de les parpelles,
i pegant bots dins un bassiot.


diumenge, 7 de febrer del 2016

Em deman un dia com aquells

Pare, el temps no va com toca. No plou, el camp està sec. No podrem anar a cercar espàrrecs, ni surten els caragols.
Te'n recordes? Les tanques per noltros totsols, la terra humida i fang a les espardenyes.
Gotes de rosada de bon matí, un sol tímid hivernenc, els ametllers amb flors petitones i els garrovers imponents. La terra llaurada amb aquelles faveres de flors rosades quasi liles i amb algun botó que ja intuïa el fruit. No m'agradaven gens les faves, però m'encantava la planta d'aquell verd tant clar, hagués fet un ram amb les flors, però no podia tocar-les, no podia fer-les malbé per una malcriadesa... I ara, seria feliç de compartir amb tu un bon plat de fava parada en lloc de la sopeta que em fèieu per no sentir-me remugar.
M'agradava jugar amb el fang i tu em renyaves perquè m'omplia de terra fins a la panxa, però jo no et feia cas, anava a la meva i no t'escoltava. Finalment desisties i seguies culejant per dins les esparregueres amb aquell bastó. A una mà duies el manat d'espàrrecs que s'anava eixamplant i a la cintura, amb una cordeta, t'havies col·locat una bossa per anar-hi ficant els caragols que trobaves.
Quan el manat era prou gran per fer una truita tornàvem a casa. Solia ser diumenge i dinàvem paella. El vespre sopàvem de la truita d'espàrrecs i en guardaves un manadet per la padrina. Els caragols, a la caragolera, esperant el seu torn.
Arribà un dia que vaig deixar de jugar amb el fang, ja no era tan nina, i et seguia de prop per veure com t'ho feies per no punxar-te amb les espines. Vaig decidir passar-te davant i estava ben segura que no en trobaries cap rere mi. Quanta innocència! Reies fort cada vegada que localitzaves un espàrrec i jo em moria de ràbia!
Avui em deman un dia com aquells. Un dia humit i fred, amb botes i jaqueta, amb el camp verd i amb ortigues, un dia senzill on la teva rialla em recordi que val la pena anar amb un somriure per la vida.




divendres, 5 de febrer del 2016

La primera carta d'amor

Ella se n’havia fet la il·lusió, era evident que aquella cita era la prova que esperava. Duien algunes setmanes parlant per telèfon i ja s’havien vist per prendre alguns cafès i explicar-se la vida. Aquella sortida a la muntanya pareixia ser la resposta a les preguntes que es feia durant les seves nits d’insomni.
Estava disposada a que tot sortís perfecte. S’havia comprat una botes de caminar i un folro polar de color vermell. No volia semblar que s’havia preparat per a l’ocasió i es passà dos dies pegant bots amb les sabates posades pel jardí de ca seva i va rentar un parell de vegades el jersei nou, fins que aconseguí que tingués un aspecte cuidat i modern, però usat.
Ell la recollí, ben d’hora, amb el cotxe a la porta de casa. Després de saludar-se i seure’s en el seient del copilot va pensar que feien la imatge d’una parella que surt d’excursió un diumenge d’hivern. Pel camí parlaren de temes intranscendents, del fred que feia i de com havia anat la setmana. Amb l’excusa de posar la ràdio, ella li fregà superficialment la mà amb els seus dits i ell li dedicà una mirada tendra.
Arribaren al punt on havien de deixar el cotxe i continuar la ruta a peu. Baixaren i mentre es cordava l’anorac li vengué de nou el mateix pensament: semblaven un parella. Agosarats, els pensaments anaren una mica més lluny: semblaven una parella estable, qualsevol que els veiés diria que eren una parella d’enamorats en una de les millors èpoques de la seva relació.
Començaren la ruta per un camí cada cop més estret i poc empinat. Arbusts i herbes a les voreres, pins una mica més enllà. A mesura que anaven pujant, la vegetació s’anava fent més densa i els arbres més atapeïts i alts. Entraren a una fageda i la llum es torna més groguenca, la temperatura més baixa i una estora de fulles ataronjades els assenyalava el camí.
En aquest punt s’agafaren de la mà, impossible saber qui dels dos havia pres la iniciativa, perquè les mans s’ajuntaren alhora. Això si que era una evidència i no una intuïció, era la certesa que eren allò que s’imaginava la gent quan els veien prenent el cafè o passejant pel carrer.
Seguiren avançant així, agafats de les mans i en silenci. Ella hagués volgut dir mil coses, però no volia rompre la màgia del moment. El camí s’anava fent més costós i s’ajudaven l’un a l’altre per pujar a una roca o per esquivar un pendent. Finalment arribaren a un alzinar fosc i espès, al final del qual s’obria una clariana en el punt més alt d’aquell turó. La claror seca del sol els cegà per un instant i hagueren de protegir-se els ulls amb les mans durant uns segons. Fins aquell moment no s’havien amollat de les mans.
Contemplaren admirats l’escena que tenien davant: la mar a l’horitzó, una mar d’un blau d’hivern, una mica enfadada. El cel sense niguls buit com un desert, lluent com un diamant, llis com un mantell blanc. Més a prop, la terra. Casetes difuminades a la costa, lliure d’edificis a la zona més abrupta. Les terres conreades d’un marró mesclat amb pelussa verda i una casa avorrida de no tenir vida, al fons. Als seus peus, un salt de vertigen, roques pelades d’un gris blavós erosionades per les tramuntanades, col·locades verticalment , i un bosc d’alzines arrelades al sòl rogenc vestint la falda de la muntanya.
- Valia la pena arribar fins aquí per contemplar aquest paisatge. Quina sort ser aquí! – va dir ella.
- Si, la immensitat d’aquest lloc és indescriptible. Vine, que ens farem una foto. – Va dir ell.
Va ser un moment emocionant, la seva primera foto junts. Això era tant com firmar un document, ella es sentia feliç. Es col·locarem abraçats per fer-se ells mateixos la foto amb la mar com a fons i un voltor negre planejant en silenci.
- Ara te’n faré una a tu sola. Posa’t aquí i somriu.
- Així està bé?
- No, una mica més a la dreta, perquè és vegi la casa de la vall.
Així?
- Dues passes més enrere...
En la primera passa va relliscar i no arribà a la segona, caigué rodolant per aquelles roques acabant en un salt mortal que finà la seva vida mentre ell es treia de la butxaca la que havia de ser la seva primera carta d’amor.
.....................................................................................................................................
FINAL ALTERNATIU 1 (que també tenia ganes d'escriure i ha lluitat fins el darrer moment per ser l'elegit):
- Dues passes més encara...
Confiada, ella retrocedeix i cau sense poder fer res pel precipici abocant-se a una mort segura, mentre ell diu en veu baixa: - Així, amor... així era com volia la foto. I el voltor negre desplega les ales, excitat.
FINAL ALTERNATIU 2 (proposat i demanat ansiosament per una amiga que acaba de llegir el relat):
Ell s’acosta per col·locar-li els cabells i abans de fer la foto, ella li agafa la mà i la posa sobre el seu pit, la càmera cau al terra mentre s’abracen just a la vorera del precipici i acaben fent l’amor sense miraments rodolant en sentit contrari al penya-segat, refugiant-se instintivament del perill i donant-se l’un a l’altre en aquell paratge, agombolats per la suau calentor del sol hivernal, mentre el voltor ja és enfora, massa enfora per ser testimoni d’aquella escena.
ALTRES FINALS ALTERNATIUS:
Cauen tots dos rodolant i moren abraçats.
Cau ell i ella, desesperada, es fa cap enrere davant la insuportable imatge.
Cau ella i ell s’hi tira sense pensar-s’ho.
Cau ell i ella també cau en un intent per salvar-lo.
Ell l’empeny i a la tornada, la troba asseguda al seient del seu cotxe.
No passa res de res, dinen i tornen a casa, cada un a la seva.
... I així mil finals possibles més.





dimecres, 3 de febrer del 2016

Acostant-me als haikus...


Pastisset cruixent,
aigua dolça del riu,
mar de confusions.

Un ocell perdut,
cels de boira contaminats,
aires d'esperança.

Millor una eina,
quatre fulles seques
i un llaç per jugar.

Dia rere dia,
quasi sense pressa,
tímidament surt el sol.

Desperta escolt
la remor del vent ,
que a gemecs m'empeny.

Que lluny
està la casa
dels somnis perduts.

Futur nostàlgic,
pedres en el camí,
bots per esquivar-les.

Cop en sec, un pensament:
aturada sobre l'arena,
mullar-me o partir corrent.

Viure en pau
semblava més senzill
que viure feliç.

Sona la música,
murmuris sota la pluja,
poemes d'escuma.

La parpella, plec de la pell,
múscul mòbil que cobreix l'ull,
protegeix les llàgrimes.

El cos desespera,
la son no arriba.
El somnis són buits.

dilluns, 1 de febrer del 2016

La llumeta del whatsapp o L'amor universal

He sortit a sopar i veig com em crida la llumeta del whatsapp. Esper, segur que no és res important. Surt, i de camí cap el cotxe, consult el mòbil i em trob: mamà, quan siguis a casa vine a veure'm, per favor. Em fitora el record del migdia quan, tombats un sobre l'altre en el sofà, el meu fill plora amb el mateix ritme, la mateixa intensitat, el mateix sentiment de quan tenia tres anys... però ara en té quasi quinze més. Allargat tan gran com és, el cap sobre la meva espatlla i els braços envoltant-me el cos, les seves llàgrimes produeixen en mi la mateixa sensació de tendresa i de protecció com quan plorava desconsolat perquè un cotxet havia perdut la roda o no trobava el peluix per anar a dormir.
Les raons d'avui són diferents, uns exàmens que no han anat gaire bé, però reconec la ràbia, la impotència i la frustració.
- Plora si en tens ganes, ajuda a desembossar, t'anirà bé...
- Sí, ara em sent molt millor. Plor per les notes, però amb aquesta plorada em surten moltes més coses que no sé explicar.
Ens fem grans i canvien els motius, però no els sentiments. Jo mateixa he plorat com una magdalena fa una hores veient una pel·lícula que m'ha tocat el voraviu, La chica danesa (recomanable de totes totes). I si em demanau per què, tampoc ho podria concretar, plores i te n'adones que amb aquelles llàgrimes amolles molt més que el que et provoquen els personatges, les seves vides, la seva història.
Em passa sovint amb les pel·lícules que m'arriben, com també amb les cançons. D'una manera o l'altra et sents identificada amb algun personatge, amb alguna situació, amb un diàleg, amb una ciutat... També em passa amb els llibres, t'atures a una pàgina i no pots passar-la, la llegeixes i rellegeixes moltes vegades, mentre una emoció s'apodera del teu cor i més d'una llàgrima et llenega per les galtes.
És com una mena de solidaritat universal, una convenció col·lectiva no escrita que fa que ens sentim units per la mateixa sensibilitat, per això persones de diferents llocs del món, distintes edats i maneres de ser coincideixen a emocionar-se davant una mateixa realitat i a aquest sentiment se n'hi afegeixen d'altres que no sabien com expressar-se. I ploram impressionats per una escena, però seguim plorant sense saber perquè, o sí què ho sabem i ens és igual, i aquestes llàgrimes ens conhorten, i ens sentim units per un fil invisible a milers de persones que senten el mateix.
Arrib a casa i corr a saludar el meu fill, que ja dorm.
- Què volies, fill meu?
- Res, només que em donassis una besada abans d'anar a dormir.
I el bes mentre li desitj bona nit. I torn a plorar fluixet de camí cap al llit, segura que moltes persones estan fent el mateix que jo aquesta nit.
Plorar i besar, accions concretes que defineixen l'amor universal. Una raó més per seguir endavant, la certesa que un món millor és possible.