La primera carta d'amor

Ella se n’havia fet la il·lusió, era evident que aquella cita era la prova que esperava. Duien algunes setmanes parlant per telèfon i ja s’havien vist per prendre alguns cafès i explicar-se la vida. Aquella sortida a la muntanya pareixia ser la resposta a les preguntes que es feia durant les seves nits d’insomni.

Estava disposada a que tot sortís perfecte. S’havia comprat una botes de caminar i un folro polar de color vermell. No volia semblar que s’havia preparat per a l’ocasió i es passà dos dies pegant bots amb les sabates posades pel jardí de ca seva i va rentar un parell de vegades el jersei nou, fins que aconseguí que tingués un aspecte cuidat i modern, però usat.

Ell la recollí, ben d’hora, amb el cotxe a la porta de casa. Després de saludar-se i seure’s en el seient del copilot va pensar que feien la imatge d’una parella que surt d’excursió un diumenge d’hivern. Pel camí parlaren de temes intranscendents, del fred que feia i de com havia anat la setmana. Amb l’excusa de posar la ràdio, ella li fregà superficialment la mà amb els seus dits i ell li dedicà una mirada tendra.

Arribaren al punt on havien de deixar el cotxe i continuar la ruta a peu. Baixaren i mentre es cordava l’anorac li vengué de nou el mateix pensament: semblaven un parella. Agosarats, els pensaments anaren una mica més lluny: semblaven una parella estable, qualsevol que els veiés diria que eren una parella d’enamorats en una de les millors èpoques de la seva relació.

Començaren la ruta per un camí cada cop més estret i poc empinat. Arbusts i herbes a les voreres, pins una mica més enllà. A mesura que anaven pujant, la vegetació s’anava fent més densa i els arbres més atapeïts i alts. Entraren a una fageda i la llum es torna més groguenca, la temperatura més baixa i una estora de fulles ataronjades els assenyalava el camí.

En aquest punt s’agafaren de la mà, impossible saber qui dels dos havia pres la iniciativa, perquè les mans s’ajuntaren alhora. Això si que era una evidència i no una intuïció, era la certesa que eren allò que s’imaginava la gent quan els veien prenent el cafè o passejant pel carrer.

Seguiren avançant així, agafats de les mans i en silenci. Ella hagués volgut dir mil coses, però no volia rompre la màgia del moment. El camí s’anava fent més costós i s’ajudaven l’un a l’altre per pujar a una roca o per esquivar un pendent. Finalment arribaren a un alzinar fosc i espès, al final del qual s’obria una clariana en el punt més alt d’aquell turó. La claror seca del sol els cegà per un instant i hagueren de protegir-se els ulls amb les mans durant uns segons. Fins aquell moment no s’havien amollat de les mans.

Contemplaren admirats l’escena que tenien davant: la mar a l’horitzó, una mar d’un blau d’hivern, una mica enfadada. El cel sense niguls buit com un desert, lluent com un diamant, llis com un mantell blanc. Més a prop, la terra. Casetes difuminades a la costa, lliure d’edificis a la zona més abrupta. Les terres conreades d’un marró mesclat amb pelussa verda i una casa avorrida de no tenir vida, al fons. Als seus peus, un salt de vertigen, roques pelades d’un gris blavós erosionades per les tramuntanades, col·locades verticalment , i un bosc d’alzines arrelades al sòl rogenc vestint la falda de la muntanya.

- Valia la pena arribar fins aquí per contemplar aquest paisatge. Quina sort ser aquí! – va dir ella.

- Si, la immensitat d’aquest lloc és indescriptible. Vine, que ens farem una foto. – Va dir ell.

Va ser un moment emocionant, la seva primera foto junts. Això era tant com firmar un document, ella es sentia feliç. Es col·locarem abraçats per fer-se ells mateixos la foto amb la mar com a fons i un voltor negre planejant en silenci.

- Ara te’n faré una a tu sola. Posa’t aquí i somriu.

- Així està bé?

- No, una mica més a la dreta, perquè és vegi la casa de la vall.

- Així?

- Dues passes més enrere...

En la primera passa va relliscar i no arribà a la segona, caigué rodolant per aquelles roques acabant en un salt mortal que finà la seva vida mentre ell es treia de la butxaca la que havia de ser la seva primera carta d’amor.

.....................................................................................................................................

FINAL ALTERNATIU 1 (que també tenia ganes d'escriure i ha lluitat fins el darrer moment per ser l'elegit):

- Dues passes més encara...

Confiada, ella retrocedeix i cau sense poder fer res pel precipici abocant-se a una mort segura, mentre ell diu en veu baixa: - Així, amor... així era com volia la foto. I el voltor negre desplega les ales, excitat.

FINAL ALTERNATIU 2 (proposat i demanat ansiosament per una amiga que acaba de llegir el relat):

Ell s’acosta per col·locar-li els cabells i abans de fer la foto, ella li agafa la mà i la posa sobre el seu pit, la càmera cau al terra mentre s’abracen just a la vorera del precipici i acaben fent l’amor sense miraments rodolant en sentit contrari al penya-segat, refugiant-se instintivament del perill i donant-se l’un a l’altre en aquell paratge, agombolats per la suau calentor del sol hivernal, mentre el voltor ja és enfora, massa enfora per ser testimoni d’aquella escena.

ALTRES FINALS ALTERNATIUS:

Cauen tots dos rodolant i moren abraçats.

Cau ell i ella, desesperada, es fa cap enrere davant la insuportable imatge.

Cau ella i ell s’hi tira sense pensar-s’ho.

Cau ell i ella també cau en un intent per salvar-lo.

Ell l’empeny i a la tornada, la troba asseguda al seient del seu cotxe.

No passa res de res, dinen i tornen a casa, cada un a la seva.

... I així mil finals possibles més.