Em deman un dia com aquells

Pare, el temps no va com toca. No plou, el camp està sec. No podrem anar a cercar espàrrecs, ni surten els caragols.

Te'n recordes? Les tanques per noltros totsols, la terra humida i fang a les espardenyes.

Gotes de rosada de bon matí, un sol tímid hivernenc, els ametllers amb flors petitones i els garrovers imponents. La terra llaurada amb aquelles faveres de flors rosades quasi liles i amb algun botó que ja intuïa el fruit. No m'agradaven gens les faves, però m'encantava la planta d'aquell verd tant clar, hagués fet un ram amb les flors, però no podia tocar-les, no podia fer-les malbé per una malcriadesa... I ara, seria feliç de compartir amb tu un bon plat de fava parada en lloc de la sopeta que em fèieu per no sentir-me remugar.

M'agradava jugar amb el fang i tu em renyaves perquè m'omplia de terra fins a la panxa, però jo no et feia cas, anava a la meva i no t'escoltava. Finalment desisties i seguies culejant per dins les esparregueres amb aquell bastó. A una mà duies el manat d'espàrrecs que s'anava eixamplant i a la cintura, amb una cordeta, t'havies col·locat una bossa per anar-hi ficant els caragols que trobaves.

Quan el manat era prou gran per fer una truita tornàvem a casa. Solia ser diumenge i dinàvem paella. El vespre sopàvem de la truita d'espàrrecs i en guardaves un manadet per la padrina. Els caragols, a la caragolera, esperant el seu torn.

Arribà un dia que vaig deixar de jugar amb el fang, ja no era tan nina, i et seguia de prop per veure com t'ho feies per no punxar-te amb les espines. Vaig decidir passar-te davant i estava ben segura que no en trobaries cap rere mi. Quanta innocència! Reies fort cada vegada que localitzaves un espàrrec i jo em moria de ràbia!

Avui em deman un dia com aquells. Un dia humit i fred, amb botes i jaqueta, amb el camp verd i amb ortigues, un dia senzill on la teva rialla em recordi que val la pena anar amb un somriure per la vida.