El meu refugi és humà. Per
aclarir-ho: no està fets de maons, ni de fustes, ni de fang, està
fet de persones. Les que em saluden al matí, les que em porten un
cafè, les que em trob, les que m'envolten i algunes que no ho saben.
Es rodó, però té una
paret mestra i una columna que té nom a la que m'aferr quan els
núvols em persegueixen. El terra està ple de coixins, que també
tenen nom, i una estora de cotó suau que em permet caminar descalça.
El meu refugi és humà i té uns ulls
com a finestres, les mans sempre obertes i un cor que batega a bon
ritme. No és molt gran, però suficient per fer-me d'aixopluc quan
les nits són massa fosques o el sol crema per dedins.
No té grans murs que l'amaguin, ni panys ni portes blindades, està obert de nit i dia per quan caiguin els estels o floreixin les fantasies. Fa olor de pa amb crosta forta farcit de records d'olives.
El meu refugi és viu i va creixent amb
els dies, amb les abraçades llargues i les paraules senzilles.
Jo en tenc un de refugi, a part dels no declarats, que té sis cordes, s'hi pot anar a qualsevol hora i no sol protestar si li contes les coses.
ResponElimina