La llumeta del whatsapp o L'amor universal

He sortit a sopar i veig com em crida la llumeta del whatsapp. Esper, segur que no és res important. Surt, i de camí cap el cotxe, consult el mòbil i em trob: mamà, quan siguis a casa vine a veure'm, per favor. Em fitora el record del migdia quan, tombats un sobre l'altre en el sofà, el meu fill plora amb el mateix ritme, la mateixa intensitat, el mateix sentiment de quan tenia tres anys... però ara en té quasi quinze més. Allargat tan gran com és, el cap sobre la meva espatlla i els braços envoltant-me el cos, les seves llàgrimes produeixen en mi la mateixa sensació de tendresa i de protecció com quan plorava desconsolat perquè un cotxet havia perdut la roda o no trobava el peluix per anar a dormir.

Les raons d'avui són diferents, uns exàmens que no han anat gaire bé, però reconec la ràbia, la impotència i la frustració.

- Plora si en tens ganes, ajuda a desembossar, t'anirà bé...

- Sí, ara em sent molt millor. Plor per les notes, però amb aquesta plorada em surten moltes més coses que no sé explicar.

Ens fem grans i canvien els motius, però no els sentiments. Jo mateixa he plorat com una magdalena fa una hores veient una pel·lícula que m'ha tocat el voraviu, La chica danesa (recomanable de totes totes). I si em demanau per què, tampoc ho podria concretar, plores i te n'adones que amb aquelles llàgrimes amolles molt més que el que et provoquen els personatges, les seves vides, la seva història.

Em passa sovint amb les pel·lícules que m'arriben, com també amb les cançons. D'una manera o l'altra et sents identificada amb algun personatge, amb alguna situació, amb un diàleg, amb una ciutat... També em passa amb els llibres, t'atures a una pàgina i no pots passar-la, la llegeixes i rellegeixes moltes vegades, mentre una emoció s'apodera del teu cor i més d'una llàgrima et llenega per les galtes.

És com una mena de solidaritat universal, una convenció col·lectiva no escrita que fa que ens sentim units per la mateixa sensibilitat, per això persones de diferents llocs del món, distintes edats i maneres de ser coincideixen a emocionar-se davant una mateixa realitat i a aquest sentiment se n'hi afegeixen d'altres que no sabien com expressar-se. I ploram impressionats per una escena, però seguim plorant sense saber perquè, o sí què ho sabem i ens és igual, i aquestes llàgrimes ens conhorten, i ens sentim units per un fil invisible a milers de persones que senten el mateix.

Arrib a casa i corr a saludar el meu fill, que ja dorm.

- Què volies, fill meu?

- Res, només que em donassis una besada abans d'anar a dormir.

I el bes mentre li desitj bona nit. I torn a plorar fluixet de camí cap al llit, segura que moltes persones estan fent el mateix que jo aquesta nit.

Plorar i besar, accions concretes que defineixen l'amor universal. Una raó més per seguir endavant, la certesa que un món millor és possible.