Visita

El dia és gris. Rere els núvols s’intueix el perfil de Montserrat,

difuminat per un cel emplomat.

Silenci.

El camí és llarg i l’enyor immens.

Silenci.

Arribada.

Noranta minuts que han de servir per alenar les dues properes setmanes,

caldrà dosificar-los.

Mirades i paraules còmplices entre quatre parets.

El so metàl·lic del pany que es tanca com un detonador.

Ni gota de pluja ni flaire de tardor. A dintre sempre el mateix paisatge, 

com una postal antiga clavada amb una xinxeta a la pell.

Una darrera abraçada, per favor.

Silenci i mirades orfes.

Espera acompanyada de més silenci i el somriure solidari dels qui compartim l’enyor.

I el somriure franc de la treballadora que ens guia.

De tornada, guaitant entre el cotxe i l'asfalt,

em sorprenen minúscules finestretes de sol com ulls de peix.

 L’escalfor i la serenor em resulten familiars.

És això l’esperança o és només un miratge?

Silenci.

Nieblas de amor

Quan l'any nou ja és engegat, després de decidir no demanar-li res, sabent que tot  i res és el mateix, em trob amb un regal inesperat que m'omple de joia, em fa somriure i m'amara l'ànima com feia temps no em passava.

Tres paraules, només tres, m'han corprès: “nieblas de amor”. Aquesta bellíssima metàfora m'ha arribat amagada en una llibreta amb cinc poemes tendres, nítids, transparents, joves i romàntics, embolicada amb un llaç invisible de complicitat. La complicitat amb qui els vincles familiars ens han fet viure pena i dolor, també rialles i cançons, però sobretot sentiments. La complicitat de qui cerca en les paraules consol, de qui expressa en un full el que no sap dir d'altra manera.

Quan unes paraules et fiten i et sents en elles representada, es fa la màgia. “Boires d'amor” és una metàfora universal que tothom entén i on tots ens hi podem veure instal·lats.

Em veig a mi mateixa dins una boira d'amor, envoltada de records i pensaments, en un estat quasi oníric, enyorant el passat i el futur, surant sobre les aigües del present.

Et veig a tu JM, malalt d’amor i de somnis, anhelant de desig, ple de vida i dubtós de l’esperança. T’observ i em reconec, per això permetre’m que per un instant faci meves aquestes paraules i les deixi volar perquè emboirin la terra, perquè allà on arribin calin foc a la por i acaronin el bell rostre de l’amor, aquell amor universal que ens uneix amb un cordill imperceptible, però resistent com l’atàvic lligam que passa de generació a generació.

M'he sentit gran, he vist com un any més el temps feia solc per dintre i encletxa per fora, he observat com la vida obri camins, i portes i finestres, m'he sentit orgullosa sense pudor, m'he perdonat el cansament, “emboirada d’amor”.

L'esperança, un altre cop, acluca un ull rere la persiana. Gràcies JM.

Sororitat

Després d’un temps de sequera i buidor fruit de la por escènica i de la que paralitza també, he retornat a reconèixer les paraules com a amigues.

Una conversa profunda i sincera amb una dona valenta que pateix però que estima la vida m’ha donat l’embranzida i m’ha fet deixondir de nou amb les seves paraules, amb la humilitat de sentir-se vulnerable i amb la força de saber-se viva. Per decisió, per convicció i perquè “potser les ombres, algun dia seran el dia clar que anhelem”. Aquesta frase, la primera que m’ha escrit, ja m’ha arribat al moll de l’os. Després, la conversa ha anat agafant confiança i, compartint el dolor de tenir persones estimades lluny de casa, que avui no hi seran a la taula, hem compartit mitges confidències.

I entre missatge i missatge ha comparegut una de les cançons més bells per a mi: Cal que neixin flors a cada instant. Ha estat màgic (i encara els reis són pel desert!): la màgia del que arriba quan no l’esperes, la màgia del qui no pot més i avança, la màgia que escurça les distàncies, la màgia d’aixecar-se cada matí d’un bot, la màgia que fa el dolor suportable.

Sororitat direm des d’ara. Solidàries, agermanades, còmplices. Avui més que mai.

Bon nadal als qui són i no són a casa.

Cal Que Neixin Flors a Cada Instant – Lluís Llach

Fe no és esperar,

fe no és somniar.

Fe és penosa lluita

per l'avui i pel demà.

Fe és un cop de falç,

fe és donar la mà.

La fe no és viure d'un record passat.

No esperem el blat

sense haver sembrat.

No esperem que l'arbre doni fruits

sense podar-lo.

L'hem de treballar,

l'hem d'anar a regar,

encara que l'ossada ens faci mal.

No somnien passats,

que el vent s'ha emportat

Una flor d'avui es marceix just a l'endemà.

Cal que neixin flors a cada instant,

cal que neixin flors a cada instant.

Fe no és esperar,

fe no és somniar.

Fe és penosa lluita

per l'avui i pel demà.

Fe és un cop de falç,

fe és donar la mà.

La fe no és viure d'un record passat.

Enterrem la nit,

enterrem la por.

Apartem els núvols

que ens amaguen la claror.

Hem de veure-hi clar,

el camí és llarg

i ja no tenim temps d'equivocar-nos.

Cal anar endavant

sense perdre el pas.

Cal regar la terra

amb la suor del dur treball.

Cal que neixin flors a cada instant,

cal que neixin flors a cada instant,

cal que neixin flors a cada instant.

Renovar les esperances

Passats el gener i el febrer, ara que l’any ja no és nou i dormen en els calaixos els propòsits, les promeses i algunes esperances, cal reconèixer que de nou no hi ha res. Si de cas, des de finals de gener el món està més boig i és una mica més perillós viure, però això també ja ho sabíem.

La vida és antiga i viure-la és una obligació. Celebrar-la, quasi una litúrgia. No hi ha res de nou, però tot es renova a cada instant, per això recordam, rescatam, reclamam, reutilitzam , reciclam, reinventam, repetim.

El cicle de la vida, que fa tants d’anys que gira, ens recorda que néixer, viure i morir és el que hi ha. Entre i entre, arrossegam la càrrega dels avantpassats sense ser-ne massa conscients, amb les seves pors i certeses, amb les seves rutines i amb els seus hàbits. Sovint, però, arraconam la memòria històrica i ens deixam dur per un fals miratge de futur, esperant que el temps ho curi tot. El temps no cura res, com a molt, esmorteix la ferida i es viu amb ella, però no es viu millor.

Aquesta reflexió tan simple no ha sorgit espontàniament. Circumstàncies diverses m’han permès conèixer la figura d’Alejandra Soler, l’àvia de la primavera, la padrina del 15-M, comunista fins al final,  la mestra indestructible que va morir el proppassat 1 de març, pionera de l’atletisme femení i defensora de la vida per damunt de tot. Amb motiu dels actes organitzats al voltant del dia de la dona, recordar Aurora Picornell a l’exposició de l’Arxiu del Regne de Mallorca, saber una mica més d’ella i tenir l’oportunitat de llegir els seus escrits, m’ha commogut, m’ha trasbalsat. Dues dones, protagonistes de la història, tan a prop nostre... Ben necessari era el seu reconeixement i rescatar els seus pensaments. Imprescindible renovar-nos amb el seu exemple.

Renovar-me també, amb el record de la meva padrina, que va morir als 103 anys com Alejandra Soler i treballà de sastressa, com Aurora Picornell. A ella li dec bona part del que sóc.

Renovem les esperances per renovar la vida.

Enlairar l'estel

Hi ha coses tan evidents que no caldria explicar. Coses tan simples que et passen per davant i no les veus. Com el temps que passa i no et diu res. El temps que passa alegre i exigent, fins que de cop s’atura sense miraments.

I te n’adones un dia qualsevol quan uns ulls plorosos et miren amb dolçor,  quan una mà s’aferra a la teva, quan unes poques paraules et diuen tant, quan un rostre s’esforça per somriure’t. I ho saps, i saps que ho pressenties. Saps que aquella persona és alegria, saps que és vida. I la tendresa i l’amor t’emboliquen.

I saps que compartir el temps, encara que sigui una estoneta amb algú així, et fa més viva la vida. I saps que ho deixaries tot per fer-li companyia. I correries a cercar aquelles sabates que li fan més planer el camí, i a comprar aquella fruita que li fa més dolça la ferida. I hi tornaries una vegada i una altra. I t’hi quedaries. I no te n’aniries mai. I saps que ja ho sabies.

I arribes a casa i capgires la llista. I allò que estava en primer lloc passa al darrera. I aprens que potser és més difícil beure un tassó d’aigua o mastegar un tros de pa que enlairar un estel. I escoltes i observes, i mentrestant, vas aprenent. I aprens a ser més amable amb els contratemps, més solidària amb les limitacions, més tolerant amb les frustracions.

I decideixes enlairar l’estel. Ara que pots, ara que ha guanyat posicions a la llista, ara que tens temps, ara que encara t’ho permet la vida.

El capell (segona part de somnis i desitjos)

És un home solitari. Dels que viuen sols, dels que mengen sols, dels que pensen sols.
Un home que ja era així abans de prejubilar-se d’aquella ferreteria que va tancar
abans d’hora per no poder competir amb les grans superfícies. Un home maniàtic i
obsessiu en la seva feina i en la seva vida. Un home que alguns li enflocarien l’etiqueta
d’Asperger, ara que està de moda posar nom a les manies.

Dues activitats marquen la rutina de cada dia: dormir en un balancí de llengües vora
la finestra i jugar solitaris en una camilla davant la tele que no engega mai. Si guanya 
la primera partida del matí surt a comprar el diari, si no s’asseu al balanci a becar. Així
es pot passar dies sense sortir. Si necessita menjar s’afanya en el joc i, si és necessari,
fa trampa amb la darrera carta, però això el posa de mal humor. Es podria dir que la seva
vida depèn d’una carta, la de la victòria.

Algunes vegades somnia dormit al balancí, però no és habitual. Normalment dorm i ja 
està, o no recorda res si és que efectivament ha somiat. La darrera setmana han canviat 
les coses: té un somni recorrent en el que sempre surt un capell de palla. Sigui com sigui,
algun dels personatges del seu somni porta el capell o el duu ell mateix.

Aquest matí ha guanyat la primera partida. Surt a cercar el diari, a la fi estarà informat 
d’unes notícies que tant li fan. En arribar a la plaça on compra el diari es troba amb un 
venedor ambulant de gorres, viseres, ulleres i capells. El repara tot d’una, veu el seu 
capell. El capell que surt puntualment als darrers somnis. És el capell “dels seus somnis”.
Se li accelera el pols, el cor batega fort... Fa molta estona que no experimenta aquestes 
sensacions. Sense pensar-s’ho massa compra el capell. Una emoció nova li desperta els 
sentits. És el desig. Desitja el capell com la dona estimada, el desitja amb tota la passió 
que n’és capaç. 

Arriba a casa i es col·loca al balancí amb el capell posat. Es sent una mica feliç. Tanca 
els ulls i beca. Torna a somiar, i l’endemà també, i l’altre, i l’altre... Al cap d’uns dies 
guanya de nou la primera partida. Surt al carrer i s’atura de cop davant unes sandàlies 
vermelles que l’avancen pel seu costat. Reconeix les sandàlies que fa dies compareixen 
en el seu somni. Es desperta el desig un altre cop, i corre desesperat cap aquelles cames 
que caminen més ràpid que ell i que desapareixen dins un cotxe gris que parteix. 

El desig es manté viu. Es dirigeix a comprar el diari amb el cap acotat analitzant totes i
cada una de les sabates de la gent que es topa. Es col·loca el capell i somriu.

L'aigua

Plou, ha plogut tota la nit. Al matí, prestet, uns tímids però tebis raigs de sol s’han colat per la finestra. Decidida i optimista he sortit a caminar, tot i que uns núvols amb totes les games dels  grisos possibles coronaven la serra.

I sí, he sortit sense paraigua. He sortit confiada amb la meva sort, no plourà, m’he dit i he partit cap el passeig amb la vista posada a l’horitzó. Quan duia deu minuts caminant, quan ja no era possible tornar enrere a cercar el paraigua, han començat a caure gotes de cada cop més grosses amb una freqüència cada vegada més intensa. He seguit, no m’he returat tot i la l’aigua que em regalimava pel front, tot i tenir l’espatlla xopa i les sabates, encara d’estiu, fessin una festa a cada bassiot.

He fet la ruta que tenia marcada, mitja horeta d’anar i mitja horeta per tornar, una hora sencera. L’hora del dia que em dóna l’alè per començar, la dosi d’alegria exacta per continuar.

En aquesta rutina sempre m’acompanya l’aigua. L’aigua salada del mar, aigua que sana. Aigua i sal, la barreja perfecta. L’aigua és vida i la sal és imprescindible per viure. L’aigua sanadora i la sal salvadora.

Però avui també queia aigua del cel! Aigua dolça, així talment: dolcíssima sense gens de sucre. Dolça com una abraçada, estimulant com una carícia.

Envoltada d’aigua per tot costat m’he sentit una illa. Una illa dins una illa, una gota d’aigua dins l’univers, petita i gran al mateix temps. Sola i feliç de viure.

Codonyat

M'agrada cuinar aquests menjars que es fan tan a poc a poc, mantenint el rellotge quasi aturat. Per aturar el temps, a vegades cal tornar enrere, endarrerir les agulles uns quants anys i posar-se el davantal de la humilitat.

Sent familiaritat amb els gestos, amb la manera de tractar els aliments, amb els estris de cuina antics amagats al calaix del quartet de fora, amb l'aroma de cada pell que cau al poal de les escombraries. Començ a fer i em surt sense esforç, molt lentament, posant esment en cada passa, tenint cura de cada detall.

La sensació m'entronca amb el passat, amb la meva història particular.... una història que no record, però segur que em pertany. La vida lenta i pausada dels besavis, l'aventura de viure el dia a dia amb el que hi ha, la confiança amb la terra que proveu, l'agraïment al pas lent de les estacions, la mesura en el consum, la tendresa en la mirada, l'alegria de compartir.

M'agrada veure com lluita la polpa del codony per alenar, com es defensa del foc, com fuig del terra de l'olla, com m'escup mentre intent calmar-la, deixant refredar la cullera en cada volta, permetent que prengui alè fora del fang. Jo, que he estat el seu botxí, ara l'acompany en aquest patiment, contemplant amb ulls ansiosos i curiosos alhora la barreja, cada cop més fosca, de sucre i codony, desitjant tastar el què encara és confitura.

No imagina que al final el plaer serà goig dins la boca dels qui estim.

No preveu que serà testimoni de rialles i confidències, no sap que compartirà taula amb els amics.

No sap com el seu aroma i el seu color m'han reconciliat amb el món. No s'imagina com n'és d'important per a mi.

No sap, aquest codonyat, que això és la vida, alenar a pesar de l'ofec, lluitar per surar a la superfície, renéixer a una nova vida.

Somnis i desitjos

El desig és la clau. Va una passa més enllà que el somni.

Desitjar implica acció, moviment, decisió. Somiar és imaginar, fabular, recrear-se passivament des del lloc on ens trobem.

En el desig, hom és el protagonista, en el somni és l’espectador.

El desig és real i es manifesta físicament en l’acció, el somni és virtual i conviu en un món paral·lel... però és a través dels somnis que es realitzen els desitjos, són el camí que ens visualitza allò desitjat.

Somiar, la utopia. Desitjar, la pràctica. Es complementen, es donen la mà per arribar a tenir, si més no, un gram de felicitat.

Cap i cor, units en la vida, parella infinita, tàndem que rodola passa a passa, escorcollant les ombres, abraçant les clarors.

Jo, que he tastat la por, i la por m’ha paralitzat, em mor d’amor per la vida. Desitjos dispersos units en la passió de viure. Desitjos que es despleguen impulsant la vida mitjançant els somnis.

Quan somio, que amable em resulta estirar-me al sol. Quan desitjo, que poc em costa aixecar-me.

Els somnis no transformen res, els desitjos ho volen tot. Aquest és el matís que marca la diferència.

https://www.youtube.com/watch?v=bT40Pd68Sbo

Potser el desig. Lluís Llach.

Veïnats reials

Torn de vacances i em trob a la bústia, entre d’altres publicitats (quina pena ja no rebre cap altre tipus de correu...), un díptic que diu “¡¡Bienvenidos!! Gracias por continuar eligiendo Mallorca para pasar sus vacaciones en nuestra barriada” al costat d’una foto dels actuals reis d’Espanya, i que signen diferents associacions i comerços del barri.

Em costa de creure com, a dia d’avui, encara es facin aquestes coses... gestos que m’avergonyeixen, no perquè no es pugui agrair la presència d’algú (cadascú que faci el trobi), sinó pel servilisme implícit que destil·len la forma i el contingut. No sóc súbdita de ningú, sóc una ciutadana d’aquest municipi que veu com s’altera la rutina diària quan tenim visitants “il·lustres”. I no, no em surt gens ni mica donar les gràcies.

Per això recuper unes línies que vaig escriure just abans de partir i que avui, després de tancar la bústia, em resulten ben actuals:

“Aquests dies tenc el dubtós honor de ser veïnada dels reis espanyols, de la seva família i de la seva cort. No parlaré ara de la monarquia, ni de l’òbvia necessitat d’abolir-la, ni del cost que suposa per tots nosaltres, ni de l’ús que es fan d’uns terrenys que varen ser cedits per a la ciutat ... tot això és massa evident i sobren els arguments.

Sí vull parlar de l’anacronisme de les maneres, del servilisme que hem d’acatar els qui cada dia passam per davant Marivent, dels controls policials que t’aturen quan, ingènua, penses que en dos minuts ja seràs a casa i et podràs treure les sandàlies que gemeguen estretes per la carn d’un peus suats i inflats, de no poder returar-te uns segons per recollir algú que t’espera, de no poder aparcar en tot el carrer... On és la discreció i el “savoir faire” d’aquesta gent?

La imatge estantissa d’un policia parat davall un para-sol fent guàrdia nit i dia és de llibre d’època, de fotografia en blanc i negre, de costums aviciats d’altres règims de govern. És realment necessari, en aquest món d’alta tecnologia, mantenir una persona dreta vigilant la porta d’entrada des de l’altre costat? No hi ha altres mitjans més sofisticats i discrets? Realment la seguretat nacional depèn d’aquest servei? Creieu que podria fer alguna cosa en cas d’atemptat?

Quan pas pel costat, si de cas en retur, el policia fa sonar un xiulet i em fa manotades perquè segueixi circulant i a mi se m’escapa un somriure trist i benvolent, i és que em recorda el guàrdia que dirigia el trànsit a les Avingudes quan jo era petita... allò si que era una autoritat!

N’hi ha que diuen que ara vivim al barri més segur de Palma... No és el meu cas, per a mi la seguretat és una altra cosa. Em sentiria segura si tengués al meu pare assegut al balanci del porxo, contant-me històries com quan tenia set anys. I feliç.”

Ous fregits (estrellar-se)

Topar-se amb els estels qualsevol matinada,

mentre camines nua conjurant els somnis,

d'una nit pesada que vesa d'angoixa,

cercant en el cel l'estrella polar.

Mirant de trobar la constel·lació

que et parli d'amor entre les espurnes

del foc dels estels d'argent esqueixat.

Estrellar-se? Omplir d'estrelles el món,

o caure de grapes rendida del tot,

com un ou fregit de punta estelada,

amb el vermell tou i espines que taquen

de sang que no es veu, ni es sent ni s'olora,

només sang que taca l'estora de l'alba.

Plena d'ous fregits és la matinada,

en comptes d'estels de coes de plata.

El matí s'aixeca de color de truita,

groc com el semàfor que em dóna l'alerta.

Estellar-se contra el mur de la pena?

Estel·lar-se amb alegria a cada lluita?

Estavellar-se, com qualsevol sirena.

La mar Nostra

Fresca, clara, neta, blava, verda, turquesa, maragda... Lluentors blanques sobre el vidre trencat, mirall arrugat on es miren les ones.

La mar Nostra, la mateixa que compartim amb les costes africanes... per què és més nostra que seva? Aquesta aigua que ens salva, que ens transmet energia, que ens fa tremolar d’emoció cada horabaixa, que inspira els més bells poemes, que ens fa sentir vius... és la mateixa que engoleix cossos, que marca una frontera invisible i ferotge entre l’aquí i l’allà, que pateix amb cada barca que no arriba, que es desespera amb els crits dels innocents...

Avui, aquesta mar m’ha escopit la veritat a la cara. Avui, que em banyava dolçament a les aigües des Caló dels Homos Morts (quina punyetera coincidència!), un calfred s’ha apoderat de l’ànima i la consciència ha pres partit: l’aigua que m’acariciava la pell i em despentinava, era la mateixa  que engronsava els cossos morts de milers de persones embarcades amb l’únic desig de poder viure.

Per uns instants, la meva vida m’ha semblat banal i la joia del bany ha esdevingut tristesa. Un sentiment que m’ha acompanyat tot el dia. No vull oblidar-ho i per això ho escric, perquè l’empatia i la comprensió no són suficients, i la ràbia no serveix per res.

Demanem als qui tenen la pella pel mànec que siguin acollidors i solidaris, que siguin com a mínim bones persones, que siguin homes i dones de bona voluntat, que facin de la política una ciència que creï admiració pels seus gestos i actuacions i que ompli les universitats amb joves decidits a canviar el món.

Sort i mort, només una lletra canvia, la mateixa que ens pot transformar la vida. La sort de morir aquí, la mort de viure allà. Nord i sud una altra vegada.

Pebres torrats

Vermells, ben vermells o amb vetes verdes, taronges, grogues. ...blavoses i grises dins la cistella.,  de camí del mercat a casa, mentre els raigs de sol els donen vida. Amples dins la senalla ocupen tot l'espai, es toquen, es freguen, es miren. Ja dins la cuina, col·locats delicadament a la ribella, reclamen protagonisme, insolents i orgullosos,  vora els carabassons i les albergínies.  Crida l'atenció la mida i la forma. Mitjancers, amples i gruixuts, més rodons els més petits,  amb formes amables i poc anguloses. Nassos gegants de pallassos trists, mànecs de porta enrevessats, arracades del caparrot, bolets cridaners sorgits del no-res, abaloris africans que amaguen les vergonyes.  Escena onírica sobre el tauler, quan en línia i prop del rentador, esperen torn per la neteja.  Tocar-los és un plaer, d'un en un sota l'aixeta perden el cansament i la pols del viatge.  Eixugar-los amb el drap de cuina remou el pensament, records de nit de lluna eixugant amb la tovallola  el cos estimat que surt de l'aigua. Amb les mans untades d'oli s'acaben els preliminars. Goig de fregar la pell llisa i brillant de cada peça.  Textura delicada i sedosa, tacte fi i sensual. Cada frec encén els colors, cada carícia dispara la ment.  Lentament i amb l'avarícia del qui ho vol tot, les dues mans freguen amb devoció, recreant-se en cada gest,  deixant anar la imaginació, mentre un calfred s'apodera del cos. El caliu espera pacient el seu moment. Un vora l'altre, un mira cap amunt i l'altre cap avall. Cap crit, cap enrenou en tocar el foc. Submisos i humils, dignament es van doblegant al seu destí. S'arrufen, s'encenen, s'obre la pell. L'aroma que ve de fora inunda la casa, olors ancestrals de cuina antiga desperten sensacions amagades.  Toca esperar, vigilants i sense pressa, que la pell es clivelli, toca voltar sense foradar, toca anar fent poc a poc.  A la fi, dins el ribell esperen encongits, rendits a l'inevitable, l'instant de l'alliberament. Amb precisió quasi quirúrgica, les pells es van separant de la popa.  Obrir-los és el plaer quasi darrer, vessant el líquid sucós entre les mans, separant el capoll del cos,  deixant córrer les llavors. ... Xapant finalment en tires la carn nua i vermella que no es queixa.  Sense eines, sense estris ni ganivet, sense pressa i sense violència, el plat està servit a taula.  L'horabaixa, davall el garrover, trempats amb oli verjo, sal i all, tanquen el seu cicle quan són el motiu amagat  de la trobada, el pretext d'una vetllada on l'amistat i potser l'amor, hi fan acte de presència.  Cerimònia obligada de tots els estius, cita anhelada, festa dels sentits.

Els no-dies

El dies comencen de nit. Com la vida, que comença i acaba a les fosques. I mentre van passant, les estones de claror enlluernen les mirades.

El dia és de plata i la nit d'or. El dies pinten reflexes platejats damunt les cases, ones d'argent damunt la mar, rius de llum a les muntanyes. Les nits són dorades, grogues segons la lluna, d’aram segons els estels. D’or és el trofeu del qui guanya, de plata pel perdedor. La nit, humil i discreta, no té ànsies de guanyar, sap que comença i arriba tot just quan entra la fosca i acaba, digna i discreta, quan l’alba obre la porta.

A la nit s’hi veu més clar, es posa fill a l’agulla, els amants es besen dolç, els nins dormen de tirada, s’escriuen els més bells versos, es diuen les veritats, es pateix amb tota l’ànima, es prenen les decisions, de les bones i de les altres, es repara el cos cansat, les ombres fan de flassada.

Per què aquesta capritxosa convenció de dir-li dia i no nit, a les hores que es passegen entre el primer segon que neix, viu i xalest com un nin, i el darrer que tanca els ulls abans de canviar la data?

No volen saber de fosca, i la fosca fa miracles.

El somni

No sé com vaig arribar fins allà  però era el meu torn i no podia tornar enrere. Un focus que m'impedia veure el públic de les grades m'enlluernava.  Vestida amb una malla verda i el pel recollit en una cua, pujava poc a poc cada graó d'aquella escala prima i altíssima mentre repassava mentalment el que havia de comprar just després de la meva actuació: ous, verduretes, olives..... En arribar al darrer em quedava només recordar el títol del llibre que m'havien recomanat i em feia tantes ganes llegir, Ànima. Aquella paraula curta i simple va ser l'estímul que em faltava. Jugant amb ella em vaig dir a mi mateixa: «ànim». Vaig aclucar els ulls, vaig respirar profundament i vaig començar a caminar sobre la corda. Insegura al principi, més tranquil·la cap al bell mig del trajecte i decidida en el tram final. Les darreres passes foren ràpides, la qual cosa em va fer desequilibrar, vaig obrir el ulls i de cop vaig sentir el meu nom com si arribés de molt lluny, com un eco que provenia de l'exterior. Aquest fet em donà l'energia per seguir i aconseguir la meta, per observar des de dalt l'escenari d'un nou món, d'una nova vida que s'obria per a mi. La pel·lícula de la meva vida no era d'animació, era real, i l'entrada era de franc, no valia ni tan sols un euro.

Fent equilibris

Aquest matí s’ha despert una mica més tard de l’habitual. Sorprenentment, no tenia ganes de llevar-se, s’ha embolicat amb els llençols i ha tancat els ulls amb força. Al cap d’una estona les parpelles han anat relaxant-se fins a quedar-se llises i adormides. El cos ha seguit l’exemple dels ulls i ha connectat amb el món dels somnis que havia deixat enrere feia uns minuts.

Quan s’ha despert per segona vegada eren més de les deu. Feia molt de temps que no dormia fins tant tard! Tot i això, li importava poc l’hora que era, no sentia cap urgència per llevar-se. Era estrany, ella que sempre matinava i ho tenia tot llest abans de les vuit. Estorada comprovava com no passava res... podia aixecar-se a l’hora que volgués i el món no s’ensorrava.

Ha decidit fer-se un entrepà de formatge i cuixot per berenar amb un cafè amb llet. I tampoc passà res. Ni li puja la tensió, ni una mala digestió, ni cap molèstia. Ben al contrari, es troba beníssim amb la panxa plena i el regust de l'oli verjo passejant per la boca.

Més tard agafa el cotxe i parteix cap el centre. Mentre condueix per l’autopista té la temptació d’espitjar l’accelerador, però això ja li sembla una mica massa... Així i tot corre una mica més del que sol fer-ho, fregant el límit de velocitat. Comprova també que no ha provocat cap accident, que cap altre cotxe se la menja, i que cap agent de la guàrdia civil li fa senyes perquè s’aturi.

Quan arriba a la ciutat, deixa el cotxe aparcat quasi trepitjant la línia d’un gual. Pensa en cercar un altre lloc, però finalment el deixa allà aparcat i se’n va tan panxa. Ni un sol pensament de penediment ni cap intent de tornar enrere. Alena més bé que mai, cada cop es sent millor!

Creua l’avinguda amb el semàfor vermell. Això sí, després de comprovar que no ve cap cotxe. Passa sense mirar per damunt el carril bici... aquesta sí que és grossa! Mai havia caminant pel carril bici sense mirar abans a un costat i a l’altre.

Es seu a una taula del cafè on sol prendre una infusió cada matí. Abans que el cambrer li dugui el té de cada dia, ella ja li ha demanat un croissant amb mantega i confitura. Mai menja dolç a l’hora del berenar de mig matí, només ho fa quan és de viatge i de forma excepcional. Aquell croissant calentet i cruixent amb la mantega escampada per tots costats i la confitura de maduixa llenegant per les voreres és un autèntic plaer... no li importa gens tenir la boca enfitada i pastosa, ni els dits greixosos, ni un quants grams més dins el seu cos... Aquella sensació de fer una malifeta s’ho paga de bon tros.

Gaudint d’aquest moment, fica la mà dins la bossa per mirar el mòbil i se n’adona que no hi és. Ara que ho pensa, recorda haver-lo deixat a la taula del menjador. Somriu, no li importa. Molt millor si no el duu, així no n’estarà pendent. Increïble! Aquesta encara és més forta que la del croissant! Somriu i riu fent algun soroll sense importar-li si algú l’està mirant.

Mira l’hora i veu que són més de les dotze. És una mica tard, però ja ha decidit que avui dinarien ous fregits amb patates. Només de pensar-ho, la boca ja saliva... fa mesos que no menja ous fregits!

Acabat l'àpat es seu a descansar. Està excitada i no pot dormir. Pensa en les línies que ha traspassat el matí, ella, sempre tan prudent, i torna a somriure. S'ha passat la vida fent equilibris i aquestes petites polissonades l'han reviscolada. I no, no ha passat res, el terra no s'ha obert al seus peus ni ha provocat cap catastròfe, ni per petita que sigui.

Cocarrois

No em ve altra cosa al cap que parlar de cocarrois.

Els millors cocarrois que he tastat sempre han estat a ca ma mare o a casa d’altri. Els que he comprat al forn (i n’he comprat molts i a incomptables llocs) només en tenen l’aspecte, però la pasta i el farcit em semblen postissos. Són industrials, per explicar-ho d’alguna manera, i em sembla estrany perquè panades, coques o crespells, per exemple, si que n’he trobat de molt gustosos i pràcticament casolans, però amb el cocarroi alguna cosa falla, massa bleda, massa greix, massa pasta...

Tampoc he trobat el cocarroi a cap carta de restaurant i em resulta curiós perquè és un entrant deliciós, un primer o segon plat generós i, en un cas o l’altre, sempre agraït. El torró per nadal, les panades per pasqua, les torrades a l’hivern, les coques de trempó a l’estiu.... i el cocarroi no té un moment precís, es fa amb el que tenguem de temporada i no està lligat a cap festa, potser que ser tan humil i comú sigui el motiu pel que passa tan desapercebut. Ara que reivindicam llonguetades i pamboliades, donem-li una oportunitat al cocarroi d’arrels jueves i islàmiques alhora.

D’altra banda, feia estona que no havia tornat a intentar fer-ne, fins fa uns quants dies. El llistó de ma mare estava i està molt alt. Crec que això li passa a gaire bé tothom, la cuina de casa sempre és la millor. Però no perquè ho sigui realment la millor, és la més bona per a mi per moltes raons. Potser  aquest cocarroi que acompanya un sopar d’estiu, que fa d’entrant a un dinar de festa, que es porta a la carmanyola un dia d’excursió, que et serveix per berenar a mig matí o que amb una mida més petita és l’estrella de qualsevol celebració... no sigui el que té la pasta més cruixent ni el farcit més encertat, però és el que més m’agrada.

Aquest cocarroi que fa ma mare em transporta en el temps, sempre n'hi ha hagut a casa per a les grans ocasions. Era un dels menjars preferits de mon pare, i a mi m’enamora l’aroma de la verdura trempada mentre va suant l’aigua, abans de disposar-la amorosament enmig de la pasta aprimada delicadament de forma quasi rodona. La pasta és un goig pel tacte, fer-la és una cerimònia i la millor crema de mans que conec, untuosa i fina, lliga ràpidament i cal reprimir-se de no pastar-la massa perquè no es faci malbé.

La forma és el que més em costa. Els primers sempre semblen rubiols, el darrers ja aconsegueixen tenir una mitja trunyella mal pentinada en el turonet que es forma quan fas que es besin el dos extrems just per damunt del muntet de verdura i panses que has col·locat al bell mig de la pasta.

El perfum que inunda la cuina mentre es couen ho contamina tot, surt invisiblement i s’instal·la per la resta de la casa. Veure’ls dins el forn i comprovar cada estoneta com van adquirint el color rossenc que els caracteritza, em produeix una satisfacció semblant a la de sentir una cançó que m’agrada i vaig acompanyant en veu baixa fins el final.

Menjar-se’ls ja és una altre tema, no sempre m’han sortit “menjivols”... O al manco fins l’altre dia, quan (permeteu-me que no sigui modesta aquesta vegada) a la primera mossegada vaig reviure sensacions enyorades de la infantesa. Foren gustosos, d’aspecte una mica primitius, però bons.

La padrina, ma mare... i ara jo. Això vol dir que m’he fet gran i no ho escric amb tristor, ho dic amb orgull i amb il·lusió. L’orgull d’haver encertat, per fi, amb les mesures i el sabor, i la il·lusió de saber que, de moment, no es perdrà la tradició.

 

Jugant amb la doble L

Llaminadures de cotó fluix,

suaus esteles divertides,

neden per entre els cabells,

pugen, baixen i fan títeres.

Lleneguen rere l'orella,

oloren la pell que estimen,

riuen, boten de plaer,

escolten veus que sospiren.

Baixen pels braços lliscant

per una muntanya russa...

abans del gran salt mortal,

troben la mà que els ajuda.

Els llavis no s'han tocat,

un breu espai els allunya,

ansiosos, pacients alhora.

El ball comença tot d'una.

Llepolies que lleneguen

sobre els llavis, sota la lluna.

Un dia...

“Un dia... un dia ho farem”. Aquesta frase em va perseguint des de que era nina en quasi tots els àmbits de la meva vida. Quan era petita i li deia als pares que volia anar al cinema, em deien: “Siiiiií... un dia, un dia hi anirem” o quan expressava que m’agradaria anar a la neu, la seva resposta era exactament la mateixa. Després no hi havia temps o havíem de fer una altra cosa, o la pel·lícula ja no hi era, o la neu havia desaparegut de la Serra.

A l’escola, quan demanàvem a la mestra quan aniríem d’excursió, ens deia: “ un dia, potser a final de curs”, però en el meu temps les sortides no eren habituals i el desitjat “dia” no arribà fins que no vaig ser més gran.

Després de molts d’anys he entès que “un dia...” pertany al futur imperfet, gairebé improbable, i que segurament es pronuncia amb la millors de les intencions, però no amb la intenció ferma de fer-lo realitat. En aquest sentit és com un “ja et diré coses”, però molt més amable perquè “un dia...” duu implícit un vincle afectiu, d’algú que t’estima, però que no et vol ferir amb un “ara no” contundent.

Em ve a la memòria una altra frase que algú em va dir en un moment íntim i especial quan era joveneta, una adolescent: “tu i jo hauríem de fer un pensament”. La meva ingenuïtat i joventut em varen trair i em vaig imaginar un món de flors i violes... evidentment estava enamorada. Però el "pensament" era partir cadascú a casa seva perquè s’havia fet tard. Encara em puja la vermellor a les galtes quan ho record i encara se’n riuen de mi el petit cercle d’amics que coneixen aquesta anècdota.

Sovint l’agenda s’emplena amb facilitat i allò que és urgent passa per sobre allò que és important. Hauríem de tenir la capacitat d’aturar-nos i buidar la vida del que és prescindible i fer un raconet perquè arriben els “un dia...” que arrossegam des de nins.

Tot i això també he comprovat que alguns "dies" sí arriben, i amb una micona de sort, ho fan a temps. Ara necessit urgentment “un dia...” i si no pot ser avui, com a molt que sigui demà. I així em trob, amb el desig indomable de que arribi “un dia...” i la imperiosa necessitat de “no fer cap més pensament”.

I ara què?

Quan tens tres fills i els tres ja són majors d’edat (això segons les convencions socials perquè jo no sabria dir quan entraren al món dels adults... la vida et fa créixer aviat!) el vertigen que t’entra és de muntanya russa. I ara què? et demanes, i la pregunta et fa mirar cap enrere per cercar la resposta i tanmateix no la trobes i mires cap endavant i tampoc ho veus clar, però alguna cosa intueixes ... “Ara només resta que et facin padrina” et diu algú i tu et quedes bocabadada i amb els ulls com a plats! La percepció d’una mateixa és tan diferent! Estàs cansada, sí, però veus un llarg camí per recórrer, il·lusions per complir i projectes per desenvolupar. No et vols rendir, encara que la resta del món et digui el contrari i no, la meva vida no depèn de ningú més que de jo mateixa. I sí, he acompanyat els meus fills i ho seguiré fent, és clar, però ells no són la meva vida... me l’omplen fins a vessar en alguns moments i em fan feliç amb la seva existència, però és la seva vida i ells són els que l’han de viure.

El sentiment de possessió cap els fills i l’instint maternal que atàvicament porta la nostra societat ens duu a confondre la nostra vida amb la seva, a voler que visquin el que noltros no hem pogut fer, a realitzar en ells els nostres desitjos, a que vegin les coses amb els nostres ulls, a imposar-los unes normes només perquè són tradició, perquè així s’ha fet sempre. Idò jo m’hi opos. Les nostres vides s’interferiran, confluiran a vegades i divergiran unes altres, però cada un ha de tenir la seva.

I no, no per això em sent menys mare, no per això me’ls estim manco... Perquè si d’estimar es tracta, els estim amb bogeria.

Per molts d'anys

Celebrar la vida no és un gest, és un ritus ancestral que ens acompanya des del primer moment que venim al món. Amb el naixement comença l’esperança i “mentre hi ha vida, hi ha esperança”. No és cap doi aquesta frase feta que sovint es fa fer servir en moments crítics. Jo la vull veure d’una altra manera, mentre siguem vius, tot és possible i un ventall d’oportunitats s’obre davant nostre. Tampoc és cap beneitura celebrar l’aniversari, encara que només sigui amb un somriure o alçant la copa sol davant el mirall.

Aquest mes de maig començà amb els quaranta anys d’algú imprescindible a la meva vida, que m’ha acompanyat els darrers quinze anys incondicionalment, amb qui he compartit el millor i el pitjor, amb qui les nits més negres s’han fet curtes i els dies joiosos més llargs. On hi trob aixopluc quan el vent bufa en contra i m’envolta en uns braços on hi cap sencera... l’amistat més pura, l’afecte més sincer, una de les millors coses que m’han passat a la vida i de la que m’agrada presumir. Molts d’anys, C.

Hi ha algú més que també fa anys aquest mes. Una persona que sempre hi és i no fa renou, una persona que admir pel seu coratge i per la manera de veure i enfrontar-se a la vida, que conec d’ençà que érem adolescents i que sigui per molts d’anys. Un amic que m’ha donat lliçons de superació, d’esperança i que, de tan gran que és, omple l’espai amb el seu cos... i amb el seu cor. Molts d’anys, M.

Hi ha una amiga que sempre, sempre, m’aporta serenitat... amb la seva mirada i els seus gestos. I amb les seves paraules, que són moltes. Crec que no li he dit mai, però té una rialla preciosa que encomana alegria, i més ara que acaba de ser padrina. La seva filla també fa anys aquest mes, com ella, una dona valenta i compromesa a la que estim com es pot estimar a algú que és família, perquè així ho sent i així ha estat des que va néixer. Molts d’anys, A. i Ll.

Una amiga més recent, però no per això menys important els fa, els anys,  un dia d’aquests. Ella és una llum, una dosi extra d’amor, una injecció d’optimisme, un huracà que em fa pessigolles, que em fa riure, que em mira amb dolçor. Ella és alegre, forta, lluitadora, amable, sensible.... especial. Dues hores amb ella em donen l’oxigen que necessit, l’aigua que m’hidrata, el vi que em dóna brillantor a la mirada, la vermellor de felicitat a les galtes. Insubstituïble. Molts d’anys, J.

A les darreries del mes fa seixanta anys un amic de l’ànima, d’aquells que no recordes ni com ni quan el vares conèixer, perquè la sensació és que hi és de sempre. Un amic a qui li dec estimar la música i que, de puntetes, es va instal·lar en aquella part íntima de la vida, la que es viu amb ganes i amb companyia. Molts d’anys, J.L.

Una persona que enyor perquè ja no hi és, faria anys aquest mes. La record amb nostàlgia i amor, pels anys que compartirem i per fer-me costat a la vida. Un somriure per tu, L.

Capítol apart mereixen dos bitxos que fan devuit anys d’aquí no res. Un és el meu fill i l’altre el seu amic coral. Tres dies de diferència entre els dos! Com me’ls estim! Però ja en parlarem un altre dia... De moment, desitjar-los això, que celebrin la vida.