diumenge, 4 de desembre del 2016

Enlairar l'estel

Hi ha coses tan evidents que no caldria explicar. Coses tan simples que et passen per davant i no les veus. Com el temps que passa i no et diu res. El temps que passa alegre i exigent, fins que de cop s’atura sense miraments.

I te n’adones un dia qualsevol quan uns ulls plorosos et miren amb dolçor,  quan una mà s’aferra a la teva, quan unes poques paraules et diuen tant, quan un rostre s’esforça per somriure’t. I ho saps, i saps que ho pressenties. Saps que aquella persona és alegria, saps que és vida. I la tendresa i l’amor t’emboliquen.

I saps que compartir el temps, encara que sigui una estoneta amb algú així, et fa més viva la vida. I saps que ho deixaries tot per fer-li companyia. I correries a cercar aquelles sabates que li fan més planer el camí, i a comprar aquella fruita que li fa més dolça la ferida. I hi tornaries una vegada i una altra. I t’hi quedaries. I no te n’aniries mai. I saps que ja ho sabies.

I arribes a casa i capgires la llista. I allò que estava en primer lloc passa al darrera. I aprens que potser és més difícil beure un tassó d’aigua o mastegar un tros de pa que enlairar un estel. I escoltes i observes, i mentrestant, vas aprenent. I aprens a ser més amable amb els contratemps, més solidària amb les limitacions, més tolerant amb les frustracions.


I decideixes enlairar l’estel. Ara que pots, ara que ha guanyat posicions a la llista, ara que tens temps, ara que encara t’ho permet la vida.

dissabte, 26 de novembre del 2016

El capell (segona part de somnis i desitjos)

És un home solitari. Dels que viuen sols, dels que mengen sols, dels que pensen sols.
Un home que ja era així abans de prejubilar-se d’aquella ferreteria que va tancar
abans d’hora per no poder competir amb les grans superfícies. Un home maniàtic i
obsessiu en la seva feina i en la seva vida. Un home que alguns li enflocarien l’etiqueta
d’Asperger, ara que està de moda posar nom a les manies.

Dues activitats marquen la rutina de cada dia: dormir en un balancí de llengües vora
la finestra i jugar solitaris en una camilla davant la tele que no engega mai. Si guanya 
la primera partida del matí surt a comprar el diari, si no s’asseu al balanci a becar. Així
es pot passar dies sense sortir. Si necessita menjar s’afanya en el joc i, si és necessari,
fa trampa amb la darrera carta, però això el posa de mal humor. Es podria dir que la seva
vida depèn d’una carta, la de la victòria.

Algunes vegades somnia dormit al balancí, però no és habitual. Normalment dorm i ja 
està, o no recorda res si és que efectivament ha somiat. La darrera setmana han canviat 
les coses: té un somni recorrent en el que sempre surt un capell de palla. Sigui com sigui,
algun dels personatges del seu somni porta el capell o el duu ell mateix.

Aquest matí ha guanyat la primera partida. Surt a cercar el diari, a la fi estarà informat 
d’unes notícies que tant li fan. En arribar a la plaça on compra el diari es troba amb un 
venedor ambulant de gorres, viseres, ulleres i capells. El repara tot d’una, veu el seu 
capell. El capell que surt puntualment als darrers somnis. És el capell “dels seus somnis”.
Se li accelera el pols, el cor batega fort... Fa molta estona que no experimenta aquestes 
sensacions. Sense pensar-s’ho massa compra el capell. Una emoció nova li desperta els 
sentits. És el desig. Desitja el capell com la dona estimada, el desitja amb tota la passió 
que n’és capaç. 

Arriba a casa i es col·loca al balancí amb el capell posat. Es sent una mica feliç. Tanca 
els ulls i beca. Torna a somiar, i l’endemà també, i l’altre, i l’altre... Al cap d’uns dies 
guanya de nou la primera partida. Surt al carrer i s’atura de cop davant unes sandàlies 
vermelles que l’avancen pel seu costat. Reconeix les sandàlies que fa dies compareixen 
en el seu somni. Es desperta el desig un altre cop, i corre desesperat cap aquelles cames 
que caminen més ràpid que ell i que desapareixen dins un cotxe gris que parteix. 

El desig es manté viu. Es dirigeix a comprar el diari amb el cap acotat analitzant totes i
cada una de les sabates de la gent que es topa. Es col·loca el capell i somriu.

dimecres, 2 de novembre del 2016

L'aigua


Plou, ha plogut tota la nit. Al matí, prestet, uns tímids però tebis raigs de sol s’han colat per la finestra. Decidida i optimista he sortit a caminar, tot i que uns núvols amb totes les games dels  grisos possibles coronaven la serra.

I sí, he sortit sense paraigua. He sortit confiada amb la meva sort, no plourà, m’he dit i he partit cap el passeig amb la vista posada a l’horitzó. Quan duia deu minuts caminant, quan ja no era possible tornar enrere a cercar el paraigua, han començat a caure gotes de cada cop més grosses amb una freqüència cada vegada més intensa. He seguit, no m’he returat tot i la l’aigua que em regalimava pel front, tot i tenir l’espatlla xopa i les sabates, encara d’estiu, fessin una festa a cada bassiot.

He fet la ruta que tenia marcada, mitja horeta d’anar i mitja horeta per tornar, una hora sencera. L’hora del dia que em dóna l’alè per començar, la dosi d’alegria exacta per continuar.

En aquesta rutina sempre m’acompanya l’aigua. L’aigua salada del mar, aigua que sana. Aigua i sal, la barreja perfecta. L’aigua és vida i la sal és imprescindible per viure. L’aigua sanadora i la sal salvadora.

Però avui també queia aigua del cel! Aigua dolça, així talment: dolcíssima sense gens de sucre. Dolça com una abraçada, estimulant com una carícia.

Envoltada d’aigua per tot costat m’he sentit una illa. Una illa dins una illa, una gota d’aigua dins l’univers, petita i gran al mateix temps. Sola i feliç de viure.




dijous, 6 d’octubre del 2016

Codonyat



M'agrada cuinar aquests menjars que es fan tan a poc a poc, mantenint el rellotge quasi aturat. Per aturar el temps, a vegades cal tornar enrere, endarrerir les agulles uns quants anys i posar-se el davantal de la humilitat.

Sent familiaritat amb els gestos, amb la manera de tractar els aliments, amb els estris de cuina antics amagats al calaix del quartet de fora, amb l'aroma de cada pell que cau al poal de les escombraries. Començ a fer i em surt sense esforç, molt lentament, posant esment en cada passa, tenint cura de cada detall.

La sensació m'entronca amb el passat, amb la meva història particular.... una història que no record, però segur que em pertany. La vida lenta i pausada dels besavis, l'aventura de viure el dia a dia amb el que hi ha, la confiança amb la terra que proveu, l'agraïment al pas lent de les estacions, la mesura en el consum, la tendresa en la mirada, l'alegria de compartir.

M'agrada veure com lluita la polpa del codony per alenar, com es defensa del foc, com fuig del terra de l'olla, com m'escup mentre intent calmar-la, deixant refredar la cullera en cada volta, permetent que prengui alè fora del fang. Jo, que he estat el seu botxí, ara l'acompany en aquest patiment, contemplant amb ulls ansiosos i curiosos alhora la barreja, cada cop més fosca, de sucre i codony, desitjant tastar el què encara és confitura.

No imagina que al final el plaer serà goig dins la boca dels qui estim.
No preveu que serà testimoni de rialles i confidències, no sap que compartirà taula amb els amics.
No sap com el seu aroma i el seu color m'han reconciliat amb el món. No s'imagina com n'és d'important per a mi.
No sap, aquest codonyat, que això és la vida, alenar a pesar de l'ofec, lluitar per surar a la superfície, renéixer a una nova vida.


dijous, 1 de setembre del 2016

Somnis i desitjos

El desig és la clau. Va una passa més enllà que el somni.

Desitjar implica acció, moviment, decisió. Somiar és imaginar, fabular, recrear-se passivament des del lloc on ens trobem.

En el desig, hom és el protagonista, en el somni és l’espectador.

El desig és real i es manifesta físicament en l’acció, el somni és virtual i conviu en un món paral·lel... però és a través dels somnis que es realitzen els desitjos, són el camí que ens visualitza allò desitjat.

Somiar, la utopia. Desitjar, la pràctica. Es complementen, es donen la mà per arribar a tenir, si més no, un gram de felicitat.

Cap i cor, units en la vida, parella infinita, tàndem que rodola passa a passa, escorcollant les ombres, abraçant les clarors.

Jo, que he tastat la por, i la por m’ha paralitzat, em mor d’amor per la vida. Desitjos dispersos units en la passió de viure. Desitjos que es despleguen impulsant la vida mitjançant els somnis.

Quan somio, que amable em resulta estirar-me al sol. Quan desitjo, que poc em costa aixecar-me.

Els somnis no transformen res, els desitjos ho volen tot. Aquest és el matís que marca la diferència.


Potser el desig. Lluís Llach.

dimarts, 30 d’agost del 2016

Veïnats reials

Torn de vacances i em trob a la bústia, entre d’altres publicitats (quina pena ja no rebre cap altre tipus de correu...), un díptic que diu “¡¡Bienvenidos!! Gracias por continuar eligiendo Mallorca para pasar sus vacaciones en nuestra barriada” al costat d’una foto dels actuals reis d’Espanya, i que signen diferents associacions i comerços del barri.

Em costa de creure com, a dia d’avui, encara es facin aquestes coses... gestos que m’avergonyeixen, no perquè no es pugui agrair la presència d’algú (cadascú que faci el trobi), sinó pel servilisme implícit que destil·len la forma i el contingut. No sóc súbdita de ningú, sóc una ciutadana d’aquest municipi que veu com s’altera la rutina diària quan tenim visitants “il·lustres”. I no, no em surt gens ni mica donar les gràcies.

Per això recuper unes línies que vaig escriure just abans de partir i que avui, després de tancar la bústia, em resulten ben actuals:

“Aquests dies tenc el dubtós honor de ser veïnada dels reis espanyols, de la seva família i de la seva cort. No parlaré ara de la monarquia, ni de l’òbvia necessitat d’abolir-la, ni del cost que suposa per tots nosaltres, ni de l’ús que es fan d’uns terrenys que varen ser cedits per a la ciutat ... tot això és massa evident i sobren els arguments.
Sí vull parlar de l’anacronisme de les maneres, del servilisme que hem d’acatar els qui cada dia passam per davant Marivent, dels controls policials que t’aturen quan, ingènua, penses que en dos minuts ja seràs a casa i et podràs treure les sandàlies que gemeguen estretes per la carn d’un peus suats i inflats, de no poder returar-te uns segons per recollir algú que t’espera, de no poder aparcar en tot el carrer... On és la discreció i el “savoir faire” d’aquesta gent?
La imatge estantissa d’un policia parat davall un para-sol fent guàrdia nit i dia és de llibre d’època, de fotografia en blanc i negre, de costums aviciats d’altres règims de govern. És realment necessari, en aquest món d’alta tecnologia, mantenir una persona dreta vigilant la porta d’entrada des de l’altre costat? No hi ha altres mitjans més sofisticats i discrets? Realment la seguretat nacional depèn d’aquest servei? Creieu que podria fer alguna cosa en cas d’atemptat?
Quan pas pel costat, si de cas en retur, el policia fa sonar un xiulet i em fa manotades perquè segueixi circulant i a mi se m’escapa un somriure trist i benvolent, i és que em recorda el guàrdia que dirigia el trànsit a les Avingudes quan jo era petita... allò si que era una autoritat!
N’hi ha que diuen que ara vivim al barri més segur de Palma... No és el meu cas, per a mi la seguretat és una altra cosa. Em sentiria segura si tengués al meu pare assegut al balanci del porxo, contant-me històries com quan tenia set anys. I feliç.”



dimarts, 26 de juliol del 2016

Ous fregits (estrellar-se)

Topar-se amb els estels qualsevol matinada,
mentre camines nua conjurant els somnis,
d'una nit pesada que vesa d'angoixa,
cercant en el cel l'estrella polar.
Mirant de trobar la constel·lació
que et parli d'amor entre les espurnes
del foc dels estels d'argent esqueixat.
Estrellar-se? Omplir d'estrelles el món,
o caure de grapes rendida del tot,
com un ou fregit de punta estelada,
amb el vermell tou i espines que taquen
de sang que no es veu, ni es sent ni s'olora,
només sang que taca l'estora de l'alba.
Plena d'ous fregits és la matinada,
en comptes d'estels de coes de plata.
El matí s'aixeca de color de truita,
groc com el semàfor que em dóna l'alerta.
Estellar-se contra el mur de la pena?
Estel·lar-se amb alegria a cada lluita?

Estavellar-se, com qualsevol sirena.

diumenge, 17 de juliol del 2016

La mar Nostra

Fresca, clara, neta, blava, verda, turquesa, maragda... Lluentors blanques sobre el vidre trencat, mirall arrugat on es miren les ones.

La mar Nostra, la mateixa que compartim amb les costes africanes... per què és més nostra que seva? Aquesta aigua que ens salva, que ens transmet energia, que ens fa tremolar d’emoció cada horabaixa, que inspira els més bells poemes, que ens fa sentir vius... és la mateixa que engoleix cossos, que marca una frontera invisible i ferotge entre l’aquí i l’allà, que pateix amb cada barca que no arriba, que es desespera amb els crits dels innocents...

Avui, aquesta mar m’ha escopit la veritat a la cara. Avui, que em banyava dolçament a les aigües des Caló dels Homos Morts (quina punyetera coincidència!), un calfred s’ha apoderat de l’ànima i la consciència ha pres partit: l’aigua que m’acariciava la pell i em despentinava, era la mateixa  que engronsava els cossos morts de milers de persones embarcades amb l’únic desig de poder viure.

Per uns instants, la meva vida m’ha semblat banal i la joia del bany ha esdevingut tristesa. Un sentiment que m’ha acompanyat tot el dia. No vull oblidar-ho i per això ho escric, perquè l’empatia i la comprensió no són suficients, i la ràbia no serveix per res.

Demanem als qui tenen la pella pel mànec que siguin acollidors i solidaris, que siguin com a mínim bones persones, que siguin homes i dones de bona voluntat, que facin de la política una ciència que creï admiració pels seus gestos i actuacions i que ompli les universitats amb joves decidits a canviar el món.


Sort i mort, només una lletra canvia, la mateixa que ens pot transformar la vida. La sort de morir aquí, la mort de viure allà. Nord i sud una altra vegada.


dijous, 14 de juliol del 2016

Pebres torrats

divendres, 8 de juliol del 2016

Els no-dies

El dies comencen de nit. Com la vida, que comença i acaba a les fosques. I mentre van passant, les estones de claror enlluernen les mirades.

El dia és de plata i la nit d'or. El dies pinten reflexes platejats damunt les cases, ones d'argent damunt la mar, rius de llum a les muntanyes. Les nits són dorades, grogues segons la lluna, d’aram segons els estels. D’or és el trofeu del qui guanya, de plata pel perdedor. La nit, humil i discreta, no té ànsies de guanyar, sap que comença i arriba tot just quan entra la fosca i acaba, digna i discreta, quan l’alba obre la porta.

A la nit s’hi veu més clar, es posa fill a l’agulla, els amants es besen dolç, els nins dormen de tirada, s’escriuen els més bells versos, es diuen les veritats, es pateix amb tota l’ànima, es prenen les decisions, de les bones i de les altres, es repara el cos cansat, les ombres fan de flassada.

Per què aquesta capritxosa convenció de dir-li dia i no nit, a les hores que es passegen entre el primer segon que neix, viu i xalest com un nin, i el darrer que tanca els ulls abans de canviar la data?


No volen saber de fosca, i la fosca fa miracles.


dijous, 30 de juny del 2016

El somni

No sé com vaig arribar fins allà  però era el meu torn i no podia tornar enrere. Un focus que m'impedia veure el públic de les grades m'enlluernava.  Vestida amb una malla verda i el pel recollit en una cua, pujava poc a poc cada graó d'aquella escala prima i altíssima mentre repassava mentalment el que havia de comprar just després de la meva actuació: ous, verduretes, olives..... En arribar al darrer em quedava només recordar el títol del llibre que m'havien recomanat i em feia tantes ganes llegir, Ànima. Aquella paraula curta i simple va ser l'estímul que em faltava. Jugant amb ella em vaig dir a mi mateixa: «ànim». Vaig aclucar els ulls, vaig respirar profundament i vaig començar a caminar sobre la corda. Insegura al principi, més tranquil·la cap al bell mig del trajecte i decidida en el tram final. Les darreres passes foren ràpides, la qual cosa em va fer desequilibrar, vaig obrir el ulls i de cop vaig sentir el meu nom com si arribés de molt lluny, com un eco que provenia de l'exterior. Aquest fet em donà l'energia per seguir i aconseguir la meta, per observar des de dalt l'escenari d'un nou món, d'una nova vida que s'obria per a mi. La pel·lícula de la meva vida no era d'animació, era real, i l'entrada era de franc, no valia ni tan sols un euro.

diumenge, 19 de juny del 2016

Fent equilibris

Aquest matí s’ha despert una mica més tard de l’habitual. Sorprenentment, no tenia ganes de llevar-se, s’ha embolicat amb els llençols i ha tancat els ulls amb força. Al cap d’una estona les parpelles han anat relaxant-se fins a quedar-se llises i adormides. El cos ha seguit l’exemple dels ulls i ha connectat amb el món dels somnis que havia deixat enrere feia uns minuts.

Quan s’ha despert per segona vegada eren més de les deu. Feia molt de temps que no dormia fins tant tard! Tot i això, li importava poc l’hora que era, no sentia cap urgència per llevar-se. Era estrany, ella que sempre matinava i ho tenia tot llest abans de les vuit. Estorada comprovava com no passava res... podia aixecar-se a l’hora que volgués i el món no s’ensorrava.

Ha decidit fer-se un entrepà de formatge i cuixot per berenar amb un cafè amb llet. I tampoc passà res. Ni li puja la tensió, ni una mala digestió, ni cap molèstia. Ben al contrari, es troba beníssim amb la panxa plena i el regust de l'oli verjo passejant per la boca.

Més tard agafa el cotxe i parteix cap el centre. Mentre condueix per l’autopista té la temptació d’espitjar l’accelerador, però això ja li sembla una mica massa... Així i tot corre una mica més del que sol fer-ho, fregant el límit de velocitat. Comprova també que no ha provocat cap accident, que cap altre cotxe se la menja, i que cap agent de la guàrdia civil li fa senyes perquè s’aturi.

Quan arriba a la ciutat, deixa el cotxe aparcat quasi trepitjant la línia d’un gual. Pensa en cercar un altre lloc, però finalment el deixa allà aparcat i se’n va tan panxa. Ni un sol pensament de penediment ni cap intent de tornar enrere. Alena més bé que mai, cada cop es sent millor!

Creua l’avinguda amb el semàfor vermell. Això sí, després de comprovar que no ve cap cotxe. Passa sense mirar per damunt el carril bici... aquesta sí que és grossa! Mai havia caminant pel carril bici sense mirar abans a un costat i a l’altre.

Es seu a una taula del cafè on sol prendre una infusió cada matí. Abans que el cambrer li dugui el té de cada dia, ella ja li ha demanat un croissant amb mantega i confitura. Mai menja dolç a l’hora del berenar de mig matí, només ho fa quan és de viatge i de forma excepcional. Aquell croissant calentet i cruixent amb la mantega escampada per tots costats i la confitura de maduixa llenegant per les voreres és un autèntic plaer... no li importa gens tenir la boca enfitada i pastosa, ni els dits greixosos, ni un quants grams més dins el seu cos... Aquella sensació de fer una malifeta s’ho paga de bon tros.

Gaudint d’aquest moment, fica la mà dins la bossa per mirar el mòbil i se n’adona que no hi és. Ara que ho pensa, recorda haver-lo deixat a la taula del menjador. Somriu, no li importa. Molt millor si no el duu, així no n’estarà pendent. Increïble! Aquesta encara és més forta que la del croissant! Somriu i riu fent algun soroll sense importar-li si algú l’està mirant.

Mira l’hora i veu que són més de les dotze. És una mica tard, però ja ha decidit que avui dinarien ous fregits amb patates. Només de pensar-ho, la boca ja saliva... fa mesos que no menja ous fregits!

Acabat l'àpat es seu a descansar. Està excitada i no pot dormir. Pensa en les línies que ha traspassat el matí, ella, sempre tan prudent, i torna a somriure. S'ha passat la vida fent equilibris i aquestes petites polissonades l'han reviscolada. I no, no ha passat res, el terra no s'ha obert al seus peus ni ha provocat cap catastròfe, ni per petita que sigui.





divendres, 17 de juny del 2016

Cocarrois


No em ve altra cosa al cap que parlar de cocarrois.

Els millors cocarrois que he tastat sempre han estat a ca ma mare o a casa d’altri. Els que he comprat al forn (i n’he comprat molts i a incomptables llocs) només en tenen l’aspecte, però la pasta i el farcit em semblen postissos. Són industrials, per explicar-ho d’alguna manera, i em sembla estrany perquè panades, coques o crespells, per exemple, si que n’he trobat de molt gustosos i pràcticament casolans, però amb el cocarroi alguna cosa falla, massa bleda, massa greix, massa pasta...

Tampoc he trobat el cocarroi a cap carta de restaurant i em resulta curiós perquè és un entrant deliciós, un primer o segon plat generós i, en un cas o l’altre, sempre agraït. El torró per nadal, les panades per pasqua, les torrades a l’hivern, les coques de trempó a l’estiu.... i el cocarroi no té un moment precís, es fa amb el que tenguem de temporada i no està lligat a cap festa, potser que ser tan humil i comú sigui el motiu pel que passa tan desapercebut. Ara que reivindicam llonguetades i pamboliades, donem-li una oportunitat al cocarroi d’arrels jueves i islàmiques alhora.

D’altra banda, feia estona que no havia tornat a intentar fer-ne, fins fa uns quants dies. El llistó de ma mare estava i està molt alt. Crec que això li passa a gaire bé tothom, la cuina de casa sempre és la millor. Però no perquè ho sigui realment la millor, és la més bona per a mi per moltes raons. Potser  aquest cocarroi que acompanya un sopar d’estiu, que fa d’entrant a un dinar de festa, que es porta a la carmanyola un dia d’excursió, que et serveix per berenar a mig matí o que amb una mida més petita és l’estrella de qualsevol celebració... no sigui el que té la pasta més cruixent ni el farcit més encertat, però és el que més m’agrada.

Aquest cocarroi que fa ma mare em transporta en el temps, sempre n'hi ha hagut a casa per a les grans ocasions. Era un dels menjars preferits de mon pare, i a mi m’enamora l’aroma de la verdura trempada mentre va suant l’aigua, abans de disposar-la amorosament enmig de la pasta aprimada delicadament de forma quasi rodona. La pasta és un goig pel tacte, fer-la és una cerimònia i la millor crema de mans que conec, untuosa i fina, lliga ràpidament i cal reprimir-se de no pastar-la massa perquè no es faci malbé.

La forma és el que més em costa. Els primers sempre semblen rubiols, el darrers ja aconsegueixen tenir una mitja trunyella mal pentinada en el turonet que es forma quan fas que es besin el dos extrems just per damunt del muntet de verdura i panses que has col·locat al bell mig de la pasta.
El perfum que inunda la cuina mentre es couen ho contamina tot, surt invisiblement i s’instal·la per la resta de la casa. Veure’ls dins el forn i comprovar cada estoneta com van adquirint el color rossenc que els caracteritza, em produeix una satisfacció semblant a la de sentir una cançó que m’agrada i vaig acompanyant en veu baixa fins el final.

Menjar-se’ls ja és una altre tema, no sempre m’han sortit “menjivols”... O al manco fins l’altre dia, quan (permeteu-me que no sigui modesta aquesta vegada) a la primera mossegada vaig reviure sensacions enyorades de la infantesa. Foren gustosos, d’aspecte una mica primitius, però bons.

La padrina, ma mare... i ara jo. Això vol dir que m’he fet gran i no ho escric amb tristor, ho dic amb orgull i amb il·lusió. L’orgull d’haver encertat, per fi, amb les mesures i el sabor, i la il·lusió de saber que, de moment, no es perdrà la tradició.

 Resultat d'imatges de cocarrois

dimecres, 8 de juny del 2016

Jugant amb la doble L



Llaminadures de cotó fluix,
suaus esteles divertides,
neden per entre els cabells,
pugen, baixen i fan títeres.

Lleneguen rere l'orella,
oloren la pell que estimen,
riuen, boten de plaer,
escolten veus que sospiren.

Baixen pels braços lliscant
per una muntanya russa...
abans del gran salt mortal,
troben la mà que els ajuda.

Els llavis no s'han tocat,
un breu espai els allunya,
ansiosos, pacients alhora.
El ball comença tot d'una.

Llepolies que lleneguen
sobre els llavis, sota la lluna.

diumenge, 5 de juny del 2016

Un dia...


“Un dia... un dia ho farem”. Aquesta frase em va perseguint des de que era nina en quasi tots els àmbits de la meva vida. Quan era petita i li deia als pares que volia anar al cinema, em deien: “Siiiiií... un dia, un dia hi anirem” o quan expressava que m’agradaria anar a la neu, la seva resposta era exactament la mateixa. Després no hi havia temps o havíem de fer una altra cosa, o la pel·lícula ja no hi era, o la neu havia desaparegut de la Serra.

A l’escola, quan demanàvem a la mestra quan aniríem d’excursió, ens deia: “ un dia, potser a final de curs”, però en el meu temps les sortides no eren habituals i el desitjat “dia” no arribà fins que no vaig ser més gran.

Després de molts d’anys he entès que “un dia...” pertany al futur imperfet, gairebé improbable, i que segurament es pronuncia amb la millors de les intencions, però no amb la intenció ferma de fer-lo realitat. En aquest sentit és com un “ja et diré coses”, però molt més amable perquè “un dia...” duu implícit un vincle afectiu, d’algú que t’estima, però que no et vol ferir amb un “ara no” contundent.

Em ve a la memòria una altra frase que algú em va dir en un moment íntim i especial quan era joveneta, una adolescent: “tu i jo hauríem de fer un pensament”. La meva ingenuïtat i joventut em varen trair i em vaig imaginar un món de flors i violes... evidentment estava enamorada. Però el "pensament" era partir cadascú a casa seva perquè s’havia fet tard. Encara em puja la vermellor a les galtes quan ho record i encara se’n riuen de mi el petit cercle d’amics que coneixen aquesta anècdota.

Sovint l’agenda s’emplena amb facilitat i allò que és urgent passa per sobre allò que és important. Hauríem de tenir la capacitat d’aturar-nos i buidar la vida del que és prescindible i fer un raconet perquè arriben els “un dia...” que arrossegam des de nins.

Tot i això també he comprovat que alguns "dies" sí arriben, i amb una micona de sort, ho fan a temps. Ara necessit urgentment “un dia...” i si no pot ser avui, com a molt que sigui demà. I així em trob, amb el desig indomable de que arribi “un dia...” i la imperiosa necessitat de “no fer cap més pensament”.

dijous, 26 de maig del 2016

I ara què?

Quan tens tres fills i els tres ja són majors d’edat (això segons les convencions socials perquè jo no sabria dir quan entraren al món dels adults... la vida et fa créixer aviat!) el vertigen que t’entra és de muntanya russa. I ara què? et demanes, i la pregunta et fa mirar cap enrere per cercar la resposta i tanmateix no la trobes i mires cap endavant i tampoc ho veus clar, però alguna cosa intueixes ... “Ara només resta que et facin padrina” et diu algú i tu et quedes bocabadada i amb els ulls com a plats! La percepció d’una mateixa és tan diferent! Estàs cansada, sí, però veus un llarg camí per recórrer, il·lusions per complir i projectes per desenvolupar. No et vols rendir, encara que la resta del món et digui el contrari i no, la meva vida no depèn de ningú més que de jo mateixa. I sí, he acompanyat els meus fills i ho seguiré fent, és clar, però ells no són la meva vida... me l’omplen fins a vessar en alguns moments i em fan feliç amb la seva existència, però és la seva vida i ells són els que l’han de viure.

El sentiment de possessió cap els fills i l’instint maternal que atàvicament porta la nostra societat ens duu a confondre la nostra vida amb la seva, a voler que visquin el que noltros no hem pogut fer, a realitzar en ells els nostres desitjos, a que vegin les coses amb els nostres ulls, a imposar-los unes normes només perquè són tradició, perquè així s’ha fet sempre. Idò jo m’hi opos. Les nostres vides s’interferiran, confluiran a vegades i divergiran unes altres, però cada un ha de tenir la seva.


I no, no per això em sent menys mare, no per això me’ls estim manco... Perquè si d’estimar es tracta, els estim amb bogeria.

dijous, 5 de maig del 2016

Per molts d'anys

Celebrar la vida no és un gest, és un ritus ancestral que ens acompanya des del primer moment que venim al món. Amb el naixement comença l’esperança i “mentre hi ha vida, hi ha esperança”. No és cap doi aquesta frase feta que sovint es fa fer servir en moments crítics. Jo la vull veure d’una altra manera, mentre siguem vius, tot és possible i un ventall d’oportunitats s’obre davant nostre. Tampoc és cap beneitura celebrar l’aniversari, encara que només sigui amb un somriure o alçant la copa sol davant el mirall.

Aquest mes de maig començà amb els quaranta anys d’algú imprescindible a la meva vida, que m’ha acompanyat els darrers quinze anys incondicionalment, amb qui he compartit el millor i el pitjor, amb qui les nits més negres s’han fet curtes i els dies joiosos més llargs. On hi trob aixopluc quan el vent bufa en contra i m’envolta en uns braços on hi cap sencera... l’amistat més pura, l’afecte més sincer, una de les millors coses que m’han passat a la vida i de la que m’agrada presumir. Molts d’anys, C.

Hi ha algú més que també fa anys aquest mes. Una persona que sempre hi és i no fa renou, una persona que admir pel seu coratge i per la manera de veure i enfrontar-se a la vida, que conec d’ençà que érem adolescents i que sigui per molts d’anys. Un amic que m’ha donat lliçons de superació, d’esperança i que, de tan gran que és, omple l’espai amb el seu cos... i amb el seu cor. Molts d’anys, M.

Hi ha una amiga que sempre, sempre, m’aporta serenitat... amb la seva mirada i els seus gestos. I amb les seves paraules, que són moltes. Crec que no li he dit mai, però té una rialla preciosa que encomana alegria, i més ara que acaba de ser padrina. La seva filla també fa anys aquest mes, com ella, una dona valenta i compromesa a la que estim com es pot estimar a algú que és família, perquè així ho sent i així ha estat des que va néixer. Molts d’anys, A. i Ll.

Una amiga més recent, però no per això menys important els fa, els anys,  un dia d’aquests. Ella és una llum, una dosi extra d’amor, una injecció d’optimisme, un huracà que em fa pessigolles, que em fa riure, que em mira amb dolçor. Ella és alegre, forta, lluitadora, amable, sensible.... especial. Dues hores amb ella em donen l’oxigen que necessit, l’aigua que m’hidrata, el vi que em dóna brillantor a la mirada, la vermellor de felicitat a les galtes. Insubstituïble. Molts d’anys, J.

A les darreries del mes fa seixanta anys un amic de l’ànima, d’aquells que no recordes ni com ni quan el vares conèixer, perquè la sensació és que hi és de sempre. Un amic a qui li dec estimar la música i que, de puntetes, es va instal·lar en aquella part íntima de la vida, la que es viu amb ganes i amb companyia. Molts d’anys, J.L.

Una persona que enyor perquè ja no hi és, faria anys aquest mes. La record amb nostàlgia i amor, pels anys que compartirem i per fer-me costat a la vida. Un somriure per tu, L.


Capítol apart mereixen dos bitxos que fan devuit anys d’aquí no res. Un és el meu fill i l’altre el seu amic coral. Tres dies de diferència entre els dos! Com me’ls estim! Però ja en parlarem un altre dia... De moment, desitjar-los això, que celebrin la vida.

dissabte, 30 d’abril del 2016

La cursa

- Justament ahir hi pensava. Va comentar en Toni mentre sortien del cafè.
- En què pensaves? Preguntà en Lluís, l'amic amb qui cada dia prenia el cafè. Amic i company del banc on treballaven.

Es consideraven amics perquè romanien asseguts més de cinc hores diàries un davant l'altre, darrere unes tauletes on fa un temps s'hi formaven llagues coes de persones esperant el seu torn. Ara ja no, ara els caixers automàtics els havien alliberat de les funcions bàsiques d'ingressar o treure diners, ara les persones tenien altres problemes i d'això no se n'encarregaven cap d'ells dos. Sovint, el seu cap els enviava al magatzem per ordenar i arxivar capses plenes de documents antics que ocupaven un espai valuós. Ells sospitaven que buidar aquell espai significava el tancament de la sucursal i això els preocupava força.

- Pensava que ens hauríem d'inscriure a la cursa.
- Quina cursa?
- La que organitza l'ajuntament. Mira, es celebra d'aquí tres setmanes i el plaç d'inscripció acaba avui- parlant en veu baixa.
- I ara, per on em surts, tu? - alçant una mica la veu.
- No ho sé. Fullejant el diari he vist la notícia un altre cop, a més és una cursa solidària.

En Lluís no va dir res, s'aturà davant la botiga d'esports que hi havia a la cantonada del banc. Mirant el mostrador va quedar embadalit.

- Aquestes m'agraden. -Va dir en Lluís mirant-se de reüll en Toni.
- Aquestes? Són massa cares!
- Però són les millors. Tenc un veïnat que surt a córrer dia si i dia no i les porta molt semblants.
- Entrem idò, que si no ens afanyem arribarem tard a l'oficina.

Compraren dos parells de sabates esportives, un per cada un. Dos parells d'esportives per córrer món. Caminaren en silenci els pocs metres que separaven la botiga de l'oficina. Entraren i s'assegueren cada un al seu lloc. No hi havia clients, no es sentia res més que el soroll del caixer automàtic i la veu d'un al·lot que xerrava pel mòbil.

- Ho saps que no faig gaire esport? -Digué en Lluís.
- Ni jo. No és aquest el tema.
- Quin és, idò?
- No ho sé. Tothom ho fa.
-Tothom fa què?
- Entrenar-se, sortir a córrer, baixar-se aplicacions per rendir millor....
- Vols dir que ens apuntarem a la cursa perquè ho fa tothom?
- Vull dir que quan tanquin i ens enviïn a diferents oficines, haurem de fer alguna cosa. -Respongué en Toni, simulant llegir un document sobre la taula.
- Sí, per això no he dubtat en comprar les esportives.-Va dir en Lluís mentre obria i tancava un calaix.
- Quedam demà, en sortir, per entrenar?
- Quedam.


dilluns, 25 d’abril del 2016

Revolució

Diumenge 24 d’abril i em trob amb una revolució de roselles preludi de la dels clavells. Una revolució interna plena d’esperança, família íntima de l’alegria, que em fa sentir viva i que m’ancora a la terra.

I avui, m’arriba un llibre-regal de Sant Jordi que obro per ensumar i fullejar, i em sacsegen aquestes paraules: “tenir esperança és confiar que sempre hi haurà una solució possible davant l’adversitat, per més negre que ho vegem tot. L’esperança ens incita a no perdre l’optimisme, la paciència, la calma, i a perseverar fins que venguin temps millors”.

Casualitat o no, les peces van encaixant i un ramell de cares guapes m’han acariciat de prop els darrers dies. Amb el seu alè, amb les seves rialles, amb les seves paraules, amb les seves cançons, amb les seves mirades, amb els seus llibres, l’amistat s’ha fet més present que mai i la flaire de la serenitat em perfuma el cos. Íntimes sensacions de tendresa i sensibilitat que m’agrada compartir perquè d’això es tracta, de fer visible el fil que ens uneix, de crear vincles, d’estimar.... Jo el veig clarament el fil, i voltros?


dissabte, 23 d’abril del 2016

Llegiu per plaer

Llegiu per plaer!
No és una ordre, no és un consell, no és la meva intenció dir-li a ningú el què ha de fer... és una manera de parlar en un imperatiu peresós i relaxat: llegiu per plaer, encara que no sigui el de les lletres. Pel plaer d’olorar el paper nou, pel plaer d’acariciar les portades d’un llibre, pel plaer d’observar el títol i quedar-te pensant el què amaga, pel plaer de comentar-lo, pel plaer de poder dir que no t’ha agradat gens o t’ha fascinat, perquè coneixes l’autor o et cau bé, perquè algú important per tu te l’ha recomanat, perquè te l’ha regalat aquell amic que et coneix tan bé, perquè vols passar el temps penjada d’una història, perquè vols i perquè t’agrada... pel plaer de poder-lo deixar a les primeres pàgines, pel plaer de devorar-lo sense interrupcions fins el final.
Llegir no és una “passivitat”, és una activitat que mou els músculs més arraconats, aquells que s’amaguen entre el pit i el cor, entre el cervell i l’ànima, aquells que ens permeten viure el que volem.
Llegir per plaer ens fa tenir emocions, sentiments i sensacions ben reals, encara que les històries siguin inventades. Qui no s’ha emocionat amb els versos d’en Miquel Martí i Pol, qui no s’ha commogut amb El Petit Príncep, qui no ha plorat amb el final tràgic d’una rondalla, qui no ha somniat amb La plaça del diamant?
Em dispos a llegir per plaer la primeres línies del meu llibre del Sant Jordi d’enguany: “Em veig caminant amb brancades de mimosa als braços. O asseguda amb la falda plena de fruita madura i sucosa –albercocs, cireres, talls de síndria-, o amb la mirada clara, plena de colors...”


Bon dia de Sant Jordi a tots.


divendres, 22 d’abril del 2016

El bany



El necessitava urgentment aquell bany. Es va treure la roba sense pressa, va anar plegant cada peça sobre la tovallola i s’hi va asseure devora fixada la vista en l'horitzó. Després mirà cap a un costat i l'altre amb el cap alt, la barra una mica elevada com si xuclàs els raigs de sol de la tarda i un posat digne de dama del segle passat. Se sentia atemporal, semblava que el cos i l'ànima connectassin amb èpoques antigues, llunyanes, quan la pell romania en contacte directe amb la natura sense artificis que amagassin cap part del cos.
Una barreja de sensacions li produí calfreds. El cor s'accelerava com quan feia una malifeta de petita, els pensaments es confonien amb els desitjos, la vergonya s'apoderà per uns instants de les seves galtes.
També se sentia lliure, i no era perquè estàs nua. Sentia la llibertat dels qui han pres una decisió i la segueixen amb convicció. Havien hagut de passar quasi dos anys perquè acceptàs el seu cos, havien estat temps foscos i dolorosos. Ara, un cop superat el malson, havia aconseguit mirar cap endavant, amb moltes prevencions i un cert optimisme encarava el futur amb valentia.
Dubtà per un moment quan s'adonà que hi havia més gent a la platja. Però ningú no es va fixar en ella, cadascú feia la seva. Una nina jugava amb les ones a peu de platja mentre recollia pedretes i closques de copinya. Una parella prenia el sol a les roques de la dreta, on l'accés a la mar era més senzill. Una dona gran llegia un llibre sota l'ombra d'una sivina que s’alçava al final de la petita cala. Potser hi havia algú més, però ella tampoc no hi va reparar.
S'aixecà decidida a entrar dins la mar. Caminà fins a la vorera i va fer una passa enrere en tocar l'aigua, no hi comptava que fos tan freda. Ho tornà a intentar, aconseguint ficar-s'hi aquesta vegada.
Es va submergir dins l'aigua més neta que havia vist mai, i nedà sota la superfície fins que buidà l'aire dels pulmons. Es deixà anar, gaudint de la sensació de sentir-se petita, deixant-se acariciar per aquell líquid salat, tan familiar com el de les seves llàgrimes, que la feia surar com si formàs part d'aquell món submarí, completament integrada i agombolada pel suau anar i tornar de les ones.
Se sentia neta i purificada. Tancà els ulls i es deixà dur pel plaer que li donava aquell líquid transparent recorrent cada part del seu cos.
Sortí i, encara amb el peus a la vorera, mogué el cap instintivament per desfer-se de l'excés d'aigua dels cabells xops. Les gotes regalimaren entre les pigues del seu cos. Es va contemplar per uns moments, es recreà mirant el seu cos. Li agradava el joc de llums que feien les gotes amb la claror del sol, semblaven espurnes de focs artificials. Gaudí de la seva calentor tèbia que anava substituint les carícies de l'aigua.
Caminà lentament fins on havia deixat les seves coses. Retirà la tovallola i s'allargà directament sobre l'arena. Abans de tornar a tancar el ulls mirà el seu cos nu i amb les mans va anar deixant muntets d'arena sobre les cames, els pits, la panxa... Restà així una bona estona, sense pensar en res, amb els braços estirats per damunt el cap i la ment en blanc
Efectivament, necessitava urgentment aquell bany, com una mena de baptisme a la vida, com un ritus ancestral, com l'aliment de cada dia.
Lentament, anà preparant la roba per vestir-se i es posà la samarreta i la braga del biquini, col·locant intencionadament dins la bossa els sostenidors blancs amb la pròtesi del pit esquerre que havia recollit a l'ortopèdia aquell matí.

La línia roja que fins avui no havia gosat traspassar havia esdevingut d'un blau turquesa a la vorera d'una cala mediterrània, a les set de l'horabaixa d'un mes d'estiu qualsevol.

divendres, 15 d’abril del 2016

Quin dia va ser...

Quin dia va ser quan em vaig adonar del què passava? Ara era jo mateixa qui no podia recordar ni tan sols quin era el mes quan començàrem a descobrir que alguna cosa no anava bé. Possiblement era a l’hivern, segurament després de nadal, perquè la imatge que record és la de la meva àvia amb la mirada perduda intentant posar-se l’abric sense encertar les mànegues.
El temps passava molt ràpid, sí que sé cert que la dugueren al metge quan ja feia bon temps, devia ser per primavera perquè havíem de fer les panades. En un no res, els esdeveniments es precipitaren. Record com el metge ens va explicar que aquell estat en el que havia entrat la padrina no tenia volta enrere i que, dia rere dia, les seves capacitats minvarien.
Ni de bon tros em podia imaginar el que anà succeint a partir d’aquell dia. Semblava com si el diagnòstic del metge hagués accelerat el procés, com si veure escrites aquelles paraules en un informe fossin la fatal sentència, una sentència de cadena perpètua, perquè d’allò ja no en sortiria, ja no hi havia volta enrere.
La padrina anà deixant de mirar als ulls, de sostenir la mirada, tot i que reconeixia amb qui parlava. Després tengué una temporada on només parlava de la seva mare, la cercava per tota la casa i la cridava. Deia que li havia dit que li faria sopes amb pebres i esperava asseguda a la taula de la cuina que n’hi portéssim un plat. Un dia la mare n’hi va fer per dinar, per veure si així es calmava, i va confondre la seva filla amb la seva mare. Aquell dia, ma mare no deixà de plorar.
Després començà a confondre’ns a tots, jo era la seva germana, el pare el seu marit i la mare la seva padrina. Altres dies canviaven els papers i jo era la mare, el pare el germà i la filla la veïnada.
Record el dia en que deixà de menjar perquè havia oblidat com es feien servir els coberts. Vaig ser jo qui li va donar, per primer cop, la sopa a la boca. Un altre dia la trobàrem ajaguda al terra, intentant cordar-se les sabates, rient i plorant alhora.
Després vengueren els bolquers a la nit. No havia passat un mes i ja en portava també de dia. Allò era insuportable. No per la feinada, ni pel poc temps que ens quedava per fer les nostres coses, eren insuportables la tristor, el dolor i la impotència.
Ma mare entrà en una roda de la que no en sortia: plors, esgotament, depressió, males cares, poques paraules. El pare no entenia res, no sabia què fer per ajudar la mare i, entre els dubtes i la indecisió, va optar per desentendre’s. De cada vegada parava menys per casa i quan hi era s’estava tota l’estona davant la tele. I jo, que aleshores tenia desset anys, m’ho mirava d’enfora. Haver d’estudiar era l’excusa perfecte per tancar-me a la meva habitació i en el meu món. Compartia taula amb la padrina i m’encarregava de donar-li el menjar, aquesta era tota la meva contribució a minvar la feina de la mare.
L’any següent vaig partir a estudiar fora. Només tornava a casa per vacances i, és clar, m’hi estava poc per casa. La padrina no em coneixia, no em mirava, no em parlava. No ho feia amb mi ni amb ningú. El que si feia era riure, reia tota sola asseguda en una butaca davant la finestra del balcó. Era una rialla fresca, innocent, quasi infantil, que posava a ma mare dels nervis . I a mi, aquella rialla em conhortava, em semblava que era feliç. Pensava que ella tenia un món fet a la seva mida, amb unes coordenades diferents a les nostres i que , en aquell món sense mirades ni sense paraules, tot hi quadrava. La seva vida mirava cap a dintre, el món exterior no existia. Potser s’havia oblidat de menjar, de caminar, de pensar... però no s’havia oblidat de riure.
Avui, quan ja han passat gairebé set anys que vaig partir de casa per tornar-hi només de passada, he sabut que la padrina s’havia oblidat de viure. Avui, tots els records han comparegut de cop i m’han envaït la tristor, els remordiments i l’enyorament. Avui, però, també he recordat aquella rialla i l’he vista alegre darrere la vidriera del balcó de casa. Avui he reconegut aquell somriure familiar en l'expressió dolça i feliç del meu fill quan el besava abans de posar-lo a dormir.


dimarts, 5 d’abril del 2016

Hi ha dies que et somriuen



Hi ha dies que et somriuen, que et fan la mitja, i de cop, et trobes amb un oasi en el desert. Et fregues els ulls per comprovar que no és un miratge i, quasi sense poder, somrius. Talment això em va passar l’altre dia, contemplant i gaudint d’unes imatges que ja m’havien captivat abans de veure-les així, penjades a la paret, una vora l’altra, amb la distància i la mesura precises. Imatges de natura increïblement humanes, bellíssimes... un cos, una roca, la mar, el cel, els núvols, la fosca, la llum, els arbres.... Elements perfectament encaixats en sintonia. Cap paraula ni cap melodia poden guarnir millor que el silenci aquesta explosió infinita, res millor per sentir el soroll de la vida.

Hi ha dies que et somriuen, de veritat que hi ha dies que et fan la mitja.

dimarts, 29 de març del 2016

Ancoratge a la vida

El sol, un sol calent encegador m’ha fet veure la vida d’una altra manera avui. I els núvols dels dies passats, carregats de presagis, també. I el vent d’ahir que lluitava com podia contra els malsons. I les paraules escrites i dites. I les mirades sentides. I la companyia còmplice dels qui m’estim i m’estimen. I la terra, aquesta terra nostra que em fa posar-me dempeus i trepitjar-la, olorar-la, tocar-la. I la mar que ona ve, ona va, neteja l’ànima.

Seure a la terrassa i que algú et faci pessigolles, descobrir que el jardí s’ha omplert de colors i tu no ho sabies, escoltar una cançó que et fa plorar d’emoció, assaborir en bona companyia una copa de vi recordant anècdotes divertides, cuinar amb tot l’amor del que ets capaç les receptes més antigues de la família, sorprendre’t, rient, d’una tonteria.

Ancoratge a la vida, encara que el sòl tremoli i caigui pluja radioactiva.
Aixopluc afectiu i efectiu que carrega piles.
Amistat, amor i simpatia... sabates dolces de dia, coixí amb aroma de pau quan arriba la nit i crida.


dissabte, 19 de març del 2016

Recordant M. Martí i Pol

Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible. 
Miquel Martí i Pol.


Començarà un nou temps demà passat
encetant la primavera. Em calçaré les
sabates de fer via i caminar segur,
esquivant les pedres i els bassiots,
enfilaré un camí que no diré. De res
serveixen les paraules i som aquí
per escoltar-les, atentament, dolorosament,
com qui suporta el pes feixuc d’una malaltia.
Em posaré la roba més gruixada per
esmorteir, si arriba, el dolor de les bales.
Estam en guerra i no és cap broma,
la bonhomia com arma i la veritat per bandera,
l’esperança per cuirassa i el crit fort de valentia.
I si em caic, aixequeu-me, que el patiment
és per dintre i l’angoixa i el silenci han de partir
de seguida. I en arribar el temps de treva
i s’instal·li una pau justa, la vida posarà nom
al temps que passa i que roda ... La vida
tornarà a ser, només això, només vida.


dimarts, 8 de març del 2016

"Ets tu, no som jo..." (En el Dia de la Dona)


Ets tu, no som jo, que amb la teva malentesa publicitat em dius com m’he de vestir.
Ets tu, no som jo, que amb la teva mirada em vols dir que som massa gran per dur aquest vestit.
Ets tu, no som jo, que t’espantes quan t’explico que viatjo sola.
Ets tu, no som jo, que confons el control amb l’amor.
Ets tu, no som jo, que em mires de cap a peus quan parlo fent la meva feina.
Ets tu, no som jo, que em duus revistes de la premsa rosa quan estic malalta.
Ets tu, no som jo, que em fas ser la que vagi a canviar els bolquers del nin perquè hi ha un cartell a la porta del bany que no em dóna cap altra opció.
Ets tu, no som jo, que em serveixes directament l’aigua sense saber que la cervesa era per a mi.
Ets tu, no som jo, que em pagues menys per la mateixa feina que fa el meu company de taula.
Ets tu, no som jo, que no em permets accedir a llocs directius perquè potser tengui fills, i ja és sap...
Ets tu, no som jo, que em parles com si  fos estrangera quan vull comprar una peça de recanvi pel cotxe.
Ets tu, no som jo, que quan arriba el meu aniversari em regales l’aspiradora.
Ets tu, no som jo, que em fas xantatge emocional quan decidesc acceptar el lloc de feina que em farà arribar més tard a casa.
Ets tu, no som jo, que has decidit “ajudar-me”, “posar-me la rentadora”, “escurar-me els plats”....
Ets tu, no som jo, que tens por d’atrevir-te a fer polítiques públiques agosarades i et quedes amb les celebracions puntuals per alleugerir la teva consciència.
Ets tu, societat patriarcal, no som jo, que has disfressat aquests gestos de cultura i tradició, pretenent que no rompi la cadena i així perpetuar el teu poder.

Ets tu que em mates, no som jo que  em mor.

dilluns, 7 de març del 2016

Esqueixar-se



Era diumenge i se li havia esqueixat el somriure,
nedava entre els somnis com dins l'úter matern.
Les cames entrecreuades delataven el seu estat.
Neguitosament alçà la mirada cap al cel,
boirina i brusca suau enredaven el pensament.
Un nin jugava amb un paraigua a l'altra vorera,
les ones es deixaven dur sense pressa,
els vaixells semblaven dibuixats a l'horitzó,
no partien, restaven immòbils sobre la línia blava.
Un ocell gris, potser un gorrió, es deixà caure a la taula,
vetllava les miques de l'entrepà sentint-se observat,
en un gest agosarat i confiat avançà unes passes.
Es miraren desafiants i de rampellada,
la mà tremolosa feu rodolar el blat desitjat.
Els ulls, ja asserenats, es tornaren a creuar.
Amb un bot àgil i ràpid arribà a la llesca,
començà la feina de desfer amb el bec la molla,
engolint-se amb ànsia cada mica.
Acabat l'àpat es recolzà a l'angle d'una cadira,
es miraren novament i s'entengueren.
Era diumenge i se li havia congelat el somriure.


dimecres, 2 de març del 2016

La bossa d'aigua calenta

Estotjada en els records de la infància, he recuperat la botella que ma mare em posava al llit les nits fredes d'hivern. No és exactament aquella, vés a saber on para, però és gairebé igual a la que trobava entre els llençols quan era petita. La mateixa forma i idèntica mida, fins i tot el color, rosa perdut com de goma MILAN (un altre mite dels que férem EGB), i un tacte suau i agradable.
La nova, la que tenc de fa uns dies, duu incorporada una funda de folro polar que es confon amb la tela dels llençols i que minva el grau de la calentor que arriba a la pell però la fa durar més temps.
Em ve a la memòria l'aroma de la goma calenta i la sensació de protecció quan els peus arribaven a la bossa. Quan m'enviaven a dormir, jo que era molt caparruda i lenta expressament, saber que hi havia la botella esperant-me era l'estímul prou convincent per arrossegar-me al llit. I allà, a les fosques i amb els peus calentets, s'esvaïen les pors infantils. Era com si un trosset de ma mare es quedàs amb mi i m'engronsàs fins a quedar dormida.
Em sembla curiós comprovar com un objecte tan senzill encara és vigent, i que no ha canviat el disseny, ni el material, ni el seu servei. És sostenible i reutilitzable quasi infinitament, l'aigua es pot fer servir més vegades, o es pot utilitzar per regar les plantes, o per fer l'escurada. Només crema l'energia que consumeix el foc que encalenteix l'aigua i no té cap perill si vas en compte i tanques bé el tap (en tot cas, l'únic perill és agafar un constipat perquè l'aigua ha vessat i ets desperts amb calfreds en un llit humit). Té volum, pots omplir-la fins que sigui rodona i fer-la anar amunt i abaix o deixar-la mig buida per col·locar-hi millor els dits i envoltar els peus. I algunes vegades crea un vincle emocional directe amb la persona que ha preparat la bossa, en el meu cas la mare.
No diré que la bossa d'aigua calenta pot ser una mesura contra el canvi climàtic perquè no és veritat i faria riure, i possiblement aconseguiria l'efecte contrari, però crec que petits gests com aquest poden canviar moltes coses, almanco ens fan la vida més simple, que d'això també es tracta.
Com a mínim, la bossa d'aigua calenta que m'escalfa els peus ja fa uns quants dies, es mereix unes paraules:

Tímida i amagada, guarda el secret dins la panxa,
discreta i ruboritzada, frec a frec amb la pell,
va baixant la guàrdia.
Treballa de nit, sense soroll ni ànsia,
comença a dormir-se a la matinada
i a la fi, descansa.
Testimoni mut de somnis i màgies,
espera callada sota la flassada
una nit més llarga.
Remou els records d'un passat nostàlgic
i encara el futur sense por ni ràbia,
és sàvia i no vella, l'amiga lleial,
la bossa d'aigua
(calenta).