Quin dia va ser quan em vaig adonar del
què passava? Ara era jo mateixa qui no podia recordar ni tan sols
quin era el mes quan començàrem a descobrir que alguna cosa no
anava bé. Possiblement era a l’hivern, segurament després de
nadal, perquè la imatge que record és la de la meva àvia amb la
mirada perduda intentant posar-se l’abric sense encertar les
mànegues.
El temps passava molt ràpid, sí que
sé cert que la dugueren al metge quan ja feia bon temps, devia ser
per primavera perquè havíem de fer les panades. En un no res, els
esdeveniments es precipitaren. Record com el metge ens va explicar
que aquell estat en el que havia entrat la padrina no tenia volta
enrere i que, dia rere dia, les seves capacitats minvarien.
Ni de bon tros em podia imaginar el que
anà succeint a partir d’aquell dia. Semblava com si el diagnòstic
del metge hagués accelerat el procés, com si veure escrites
aquelles paraules en un informe fossin la fatal sentència, una
sentència de cadena perpètua, perquè d’allò ja no en sortiria,
ja no hi havia volta enrere.
La padrina anà deixant de mirar als
ulls, de sostenir la mirada, tot i que reconeixia amb qui parlava.
Després tengué una temporada on només parlava de la seva mare, la
cercava per tota la casa i la cridava. Deia que li havia dit que li
faria sopes amb pebres i esperava asseguda a la taula de la cuina que
n’hi portéssim un plat. Un dia la mare n’hi va fer per dinar,
per veure si així es calmava, i va confondre la seva filla amb la
seva mare. Aquell dia, ma mare no deixà de plorar.
Després començà a confondre’ns a
tots, jo era la seva germana, el pare el seu marit i la mare la seva
padrina. Altres dies canviaven els papers i jo era la mare, el pare
el germà i la filla la veïnada.
Record el dia en que deixà de menjar
perquè havia oblidat com es feien servir els coberts. Vaig ser jo
qui li va donar, per primer cop, la sopa a la boca. Un altre dia la
trobàrem ajaguda al terra, intentant cordar-se les sabates, rient i
plorant alhora.
Després vengueren els bolquers a la
nit. No havia passat un mes i ja en portava també de dia. Allò era
insuportable. No per la feinada, ni pel poc temps que ens quedava per
fer les nostres coses, eren insuportables la tristor, el dolor i la
impotència.
Ma mare entrà en una roda de la que no
en sortia: plors, esgotament, depressió, males cares, poques
paraules. El pare no entenia res, no sabia què fer per ajudar la
mare i, entre els dubtes i la indecisió, va optar per desentendre’s.
De cada vegada parava menys per casa i quan hi era s’estava tota
l’estona davant la tele. I jo, que aleshores tenia desset anys,
m’ho mirava d’enfora. Haver d’estudiar era l’excusa perfecte
per tancar-me a la meva habitació i en el meu món. Compartia taula
amb la padrina i m’encarregava de donar-li el menjar, aquesta era
tota la meva contribució a minvar la feina de la mare.
L’any següent vaig partir a estudiar
fora. Només tornava a casa per vacances i, és clar, m’hi estava
poc per casa. La padrina no em coneixia, no em mirava, no em parlava.
No ho feia amb mi ni amb ningú. El que si feia era riure, reia tota
sola asseguda en una butaca davant la finestra del balcó. Era una
rialla fresca, innocent, quasi infantil, que posava a ma mare dels
nervis . I a mi, aquella rialla em conhortava, em semblava que era
feliç. Pensava que ella tenia un món fet a la seva mida, amb unes
coordenades diferents a les nostres i que , en aquell món sense
mirades ni sense paraules, tot hi quadrava. La seva vida mirava cap a
dintre, el món exterior no existia. Potser s’havia oblidat de
menjar, de caminar, de pensar... però no s’havia oblidat de riure.
Avui, quan ja han
passat gairebé set anys que vaig partir de casa per tornar-hi només
de passada, he sabut que la padrina s’havia oblidat de viure. Avui,
tots els records han comparegut de cop i m’han envaït la tristor,
els remordiments i l’enyorament. Avui, però, també he recordat
aquella rialla i l’he vista alegre darrere la vidriera del balcó
de casa. Avui he reconegut aquell somriure familiar en l'expressió
dolça i feliç del meu fill quan el besava abans de posar-lo a
dormir.
